Pols i fangs

José I. González Faus La Vanguardia. El refrany no pot dir-ho d’una manera més senzilla ni més gràfica ni més profunda: d’aquella pols vénen aquest fangs. Però l’ésser humà sembla molt poc dotat per a la saviesa. I si no, aquí van alguns exemples.

Canvi climàtic. S’està alertant sobre aquest canvi fa més de 30 anys. Però ni cas. Avui la terra està greument malalta: les calamitats naturals són cada vegada més intenses i més fortes. Que la terra “estossegui” a vegades pot ser relativament normal; però ara sembla una tos de tísic que escup sang. I sense solució: ja que per això hauríem de baixar tots uns quants punts el nostre nivell de vida. I encara que nosaltres ens decidíssim a fer-ho (cosa molt improbable), temem que els països “en vies de desenvolupament” no ho acceptarien i podrien acabar per avançar-nos. Seguirem lluitant fins al final, com en una malaltia terminal que no afecta només un sol individu sinó tot el gènere humà i aquest planeta que la natura va necessitar milers de milions d’anys per a preparar-nos…

Aminatu Haidar. La descolonització del Sàhara és una de les vergonyes històriques d’Espanya. En el seu moment podia tenir com a excusa que estàvem massa ocupats amb la mort d’en Franco. Però després ens va faltar dignitat per a plantar cara al Marroc: entre un parell de centenars de milers de persones, disperses al desert o en campaments, i els xantatges d’un país totalitari però ben situat (Ceuta/Melilla, la pesca, les pasteres), vam estimar-nos més sacrificar els primers. Llavors va esdevenir allò que Aminatu ens va ajudar a veure: un tumor que no es va tractar, ha crescut i potser ara ja és maligne.

Crisi econòmica. Tot el món ho sabia, es parlava de bombolla, d’un creixement virtual però no real… Va esclatar, i milions d’éssers humans van saltar de la societat com resquills. Hauríem d’haver esperat alguna lliçó apresa: però estem veient que la sortida consisteix a tornar exactament on érem, però amb un atur estructural molt més elevat: com si l’anomenada “taxa natural d’atur” hagués passat del 3% al 10% per art de màgia. Llavors diuen que Obama s’enfada quan el grans banquers estan utilitzant els diners que se’ls va donar per engrossir els seus comptes, més que no pas per treure de la misèria a les víctimes. I, què esperava? En un sistema muntat sobre el furt no hi ha més sortida que donar armes als lladres perquè continuïn robant.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.