Víctor Codina sj. Tant en la vida ordinària dels cristians com en la mateixa litúrgia, el Dissabte Sant és un dia trist, gris, desapercebut, gairebé oblidat. El seu centre és el sepulcre.
El Divendres Sant és un dia de dolor, de compassió, d’acompanyament del Senyor en la seva passió i en la seva creu. El poble que assisteix als oficis del dia, escolta la passió, adora la creu amb devoció, combrega. Encara que una immensa majoria no assisteix als oficis litúrgics, molta gent acompanya al Senyor en les estacions del Via Crucis, participa en la processó del Sant Sepulcre, s’identifica amb el Senyor crucificat, canta i demana perdó.
La Vetlla pasqual, encara que sovint poc participada, és una gran celebració, la mare de totes les vigílies: la benedicció del foc i del ciri pasqual, les lectures de l’Antic Testament que resumeixen les catequesis de l’antic catecumenat, l’alegria del glòria amb el repic de campanes i els espetecs dels coets, el gran anunci pasqual que el Senyor ha ressuscitat, la benedicció de l’aigua baptismal i la renovació de les promeses del baptisme, que culminen amb la comunió pasqual, constitueixen el cor del tridu pasqual i de la nostra fe cristiana.
Però, en canvi, el Dissabte Sant és un dia sense litúrgia, en silenci, no passa res, res no succeeix, recorda la soledat del sepulcre, la tristesa de les dones i dels deixebles, la desil·lusió davant el fracàs. “El Rei dorm”, comenta una antiga homilia sobre el Dissabte Sant. El poble canta el Stabat mater, acompanya la Verge dolorosa i espera amb ella, en silenci, l’aurora pasqual.
I no obstant el Dissabte Sant és segurament el temps de l’Església i de la litúrgia que més ens toca viure durant la nostra vida. No veiem res, hi ha un silenci angoixant de Déu davant les injustícies del món, davant els terratrèmols i tsunamis, davant la violència de guerres i terrorismes, davant la malaltia i la mort. Déu sembla dormir, calla, “s’escolta” el silenci de Déu…
La il·lusió del Vaticà II, l’esperança en un canvi profund de l’Església, s’ha anat poc a poc esvaint. La primavera conciliar ha desembocat en l’actual hivern eclesial. No és necessari donar dades, fets o números. N’hi ha prou en obrir els diaris, escoltar la ràdio, connectar la TV…
A nivell social els somnis d’un alliberament, d’un món millor, s’han anat apagant, fins el punt que és de mal gust i políticament incorrecte parlar d’opció pels pobres o de què un altre món és possible, mentre s’oblida la memòria dels nostres màrtirs. Les coses són com són, afirmen els realistes: crisi econòmica, atur, guerres, terrorisme, migrants sense papers, violència de gènere, fam, nens soldats, malalties inguaribles, destrucció de la natura.
I Déu calla, el Rei dorm en el sepulcre. No somniem, no siguem ingenus, no hi ha sortida, no hi ha futur, no hi ha utopia, aprofitem l’instant d’avui i gaudim de la vida mentre puguem, ens diuen els homes “plens de seny” del nostre món.
I tanmateix per la tradició cristiana primitiva, conservada fidelment sobretot en l’Església Oriental, el Dissabte Sant recorda la davallada de Jesús als inferns, al sheol, al lloc de la mort i de les ombres, a una ciutadella tancada i emmurallada, sense sortida. Jesús en entrar al lloc de la mort, trenca els panys, allibera de la presó els encarcerats, il·lumina a aquells que viuen a les ombres de la mort, venç el poder del mal.
Els pintors occidentals representen Jesús ressuscitat sortint del sepulcre davant l’astorament dels soldats que cauen d’esquena. Les icones orientals, en canvi, representen la resurrecció com la sortida de Jesús dels inferns, plens de llum i blancor, arrossegant darrere seu la humanitat caiguda, simbolitzada per Adam i Eva. És un comentari gràfic a les paraules de l’Apocalipsi: “era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme” (Ap 1,18) .
Dissabte Sant és temps no només d’espera sinó d’esperança, és deixar que el gra de blat mort comenci a donar fruit, és temps d’un hivern que farà possible les flors de la primavera, és temps d’imaginar, de crear, d’obrir-se a quelcom nou i inesperat, de somniar un món millor i una església natzarena. El Dissabte Sant és a la vegada sepulcre i mare, com deien els Pares de l’Església al parlar del baptisme.
Aquest espai de silenci no és de mort sinó de vida germinal, és nit que apunta vers l’aurora, són les nits fosques dels místics, avui democratitzades, que acaben en l’alegria de l’albada, és temps de fe i d’esperança, és moment de sembrar encara que no en veiem els resultats, és temps de creure que l’Esperit del Senyor, creador i donador de vida, segueix fecundant la història i la terra vers la seva maduració pasqual i escatològica, vers la terra nova i el cel nou. L’Esperit tampoc abandona l’Església, li dóna la vida, perquè és el mateix Esperit que ressuscità Jesús d’entre els morts i que es va vessar a Pentecostès sobre l’Església naixent i sobre tota la humanitat.
És molt dur viure un Dissabte Sant tan llarg, és dur l’hivern social i eclesial. Però a vegades, enmig del silenci del Dissabte de la nostra història s’escolten algunes veus de dones que parlen d’àngels que anuncien que el Senyor ha ressuscitat. Certament podem tancar-nos en el nostre positivisme pessimista i pensar que aquestes dones són unes forassenyades, unes exagerades i amb el cap ple de pardals. Però, i si aquestes donen tinguessin raó? Llavors, no hauríem també nosaltres de davallar als inferns del nostre món d’avui per alliberar a aquells que viuen a les ombres de la mort i anunciar-los que el Senyor ha vençut la mort? Llavors potser el Dissabte Sant es podria convertir en un temps d’esperança germinal.