Carta a Espinal

Víctor Codina sj. Cochabamba, 17 de març de 2010.

Benvolgut Luis, Lluís a Catalunya, Lucho a Bolívia:

Aquests dies es compleixen 30 anys de la teva mort, del teu assassinat, del teu martiri, de quan la nit del 21 març 1980 vas ser segrestat, torturat en un escorxador, foradat amb 17 trets i finalment abandonat mort en un abocador als afores de La Paz.

La teva mort va impactar profundament al poble bolivià, 80 mil persones et van acompanyar al cementiri corejant “Lucho amigo, el pueblo está contigo”. La teva tomba té sempre flors fresques, has estat declarat pel Parlament bolivià “Màrtir de la democràcia”; el mateix Evo Morales et va citar en la seva presa de possessió de President de Bolívia; moltes institucions cíviques porten el teu nom a tot Bolívia, jo mateix he dirigit diverses tesis de teologia de joves bolivians sobre la teva vida i obra, altres han posat música a les teves belles Oraciones a quemarropa. També el teu poble natal,  St Fruitós de Bages, t’ha dedicat un monument i cada dia que passa els teus paisans descobreixen noves facetes de la teu rica figura.

Suposo que tot això ja ho sabies, el que potser no coneguis és que a mi la teva mort també em va commocionar profundament, havíem estat companys des de la teva entrada en la Companyia de Jesús el 1949 fins a la teva anada a Bolívia el 1968. Jo estava vivint llavors a Terrassa i el teu martiri va ser decisiu per demanar la meva anada a Bolívia: sóc aquí des del 82.

Han passat 30 anys, moltes coses han canviat. Ja van caure les dictadures a Espanya i a gairebé tots els països d’Amèrica Llatina, va caure el mur de Berlín, ha millorat molt el nivell de vida en molts llocs, sobretot del primer món, ara tots tenim mòbils i ens comuniquem per Internet …

Però han sorgit altres murs entre el Nord i el Sud, entre Occident i Orient: hi ha genocidis, guerres, segrestos, milions de refugiats, desplaçats i migrants, augmenta el terrorisme, hi ha nens soldats i nens que moren de fam. La terra ha estat explotada de manera implacable i cruel, ara a més, sacseja i tremola amb terratrèmols i tsunamis.

Com a elements nous i positius assenyalem el paper decisiu que els moviments populars i indígenes han assolit en diversos països d’Amèrica Llatina, entre d’altres, a Bolívia. Te n’alegraries d’això, espero que te n’alegris, encara que no deixaries de ser crític davant tot el que sigui manca de diàleg, polarització, prepotència i autoritarisme.

També les dones estan molt actives a tot el món d’avui: recordem simbòlicament a la teva companya minera de la vaga de fam Domitila Chunga i a la guatemalenca Rigoberta Menchú, Nobel de la pau. En l’Església les dones han pres la paraula i deixen sentir la seva veu, una veu diferent de l’habitual nostra: Maria Clara, Ivonne, Antonieta, Margot, Bàrbara, Georgina, Adriana, Lucia, María Carmen, Carmen Margarita, Teresa, Ana María , Elisabeth …

Cada any des de Porto Alegre i altres llocs, puja al cel un clam de milers de persones de tota raça, sexe, cultura i religió afirmant que un altre món és possible.

L’Església passa actualment per una fase d’eclipsi, d’hivern eclesial, lluny de la primavera conciliar, la Cristiandat agonitza però no mor i alguns la volen ressuscitar. Han anat morint en canvi els grans bisbes del Concili i els seus grans teòlegs han anat gairebé desapareixent tots: Rahner, Congar, Schillebeck, Chenu, De Lubac, Jungmann, Murray … A Espanya també van morir Tarancón i Jubany. A Amèrica Llatina també ens han anat deixant els bisbes anomenats Sants Pares de l’Amèrica llatina: Helder Cámara, Mendez Arceo, Larraín, Proaño, Romero, Angelelli, Gerardi, Mendes de Almeida … Queden avui només algunes figures profètiques emblemàtiques en l’Església: Carlo Martini, Pere Casaldàliga, Samuel Ruiz … A Amèrica Llatina hem passat de l’èxode dels anys 70-80 a l’exili. Per a molts la teologia de l’alliberament ha mort, sembla que ja no estem en el Divendres Sant compassiu i solidari d’anys enrere, tampoc en la Pasqua, sinó més aviat en un llarg dissabte sant, silenciós i buit, en pacient espera d’alguna cosa millor. En realitat vivim en el món d’avui un profund tsunami i terratrèmol cultural, social, polític, econòmic i religiós, encara que alguns no ho reconeguin i prefereixen tocar el violí mentre el Titànic s’enfonsa.

No sé si al cel hi ha temps per qüestionar-se sobre el passat, per fer-se alguns interrogants al mig del goig etern. Potser et preguntes si va valer la pena la teva vida i la teva mort prematura, com la de Romero, la de Ellacuría i els seus companys, com la de tants màrtirs del Tercer món.

Als 30 anys de la teva martiri jo voldria dir-te que la teva vida i la teva mort han tingut sentit, ha valgut la pena gastar la vida pels altres, com tu mateix escrivies en una de les teves oracions més conegudes; que és possible unir la fe en Jesús de Natzaret amb la justícia del Regne, val la pena defensar la llibertat, l’honradesa, la coherència, la solidaritat, el fet d’estar del costat dels pobres i petits. És possible unir la mística evangèlica i la profecia de denúncia i anunci.

La teva vida s’ha consumit com una torxa en la nit fosca, ha estat com aquests ametllers que – com diu Maragall- en ple hivern floreixen i anuncien ja amb llibertat i audàcia la futura primavera. La teva vida anuncia la primavera de la Pasqua de Jesús i dóna esperança que realment un altre món és possible, un altre país és possible, una altra Església és possible. Com les dones que anaven al sepulcre i ho han trobat buit, però pressentís i van esperar la resurrecció, també nosaltres endevinem a la teva mort i en la teva sepultura l’anunci joiós de la resurrecció i la vida.

Gràcies, Lucho, des de Bolívia. La teva vida s’assembla molt a la de Jesús de Natzaret.

A Déu.

El teu company i germà.

Víctor

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.