I el “no a la guerra”?
Oscar Mateos. Assistim impàvids a la mort sistemàtica de població civil a l’Afganistan per part de les forces de l’OTAN. Fa uns dies van ser 27 les persones assassinades a la província d’Uruzgan (sud); el setembre passat van ser 142 els civils morts després del bombardeig efectuat pel contingent alemany a la província de Kunduz; 140 civils van morir el maig de 2009 com a conseqüència d’un atac aeri per part de les tropes dels Estats Units; 40 van morir al novembre de 2008 a la regió de Kandahar, i uns mesos abans un total de 90 persones, entre les quals 60 nens i nenes, van ser assassinades a la província de Herat. Desenes de milers de persones també s’han vist obligades a desplaçar-se en els darrers anys a causa dels atacs de les tropes aliades.
A més, l’última ofensiva podria ser l’inici de noves matances de població civil, atenent a les declaracions del general David Petraeus, cap del Comandament Central nord-americà, que va assegurar que aquesta ofensiva s’enquadra en “una llarga campanya contra els talibans que durarà entre 12 i 18 mesos “.
Hi ha diverses coses que regiren l’estómac davant notícies com aquestes. La primera és el llenguatge recorrent amb el qual s’acostuma a envernissar aquest tipus de morts i la subtilesa amb què són tractats els seus perpetradors. Mentre que els talibans solen ser etiquetats com a “terroristes”, les anomenades forces aliades justifiquen aquests fets com a “danys col.laterals” o “errors desafortunats”. No són només els responsable de l’OTAN els que utilitzen aquest llenguatge, sinó també els mitjans de comunicació que els reprodueixen de manera acrítica o bé perquè entenen que “ha de ser així” o “això és el que hi ha” quan s’està combatent els enemics de la civilització occidental. Sorprèn que aquests fets no puguin ser titllats també d'”atrocitats” o “terrorisme” si tenim en compte l’horror que causen en les famílies afectades o l’atropellament a la dignitat que suposa. Algú veurà en aquest comentari un intent d’equiparar realitats o posar en el mateix sac peres i pomes, tot i que l’únic que pretén és constatar la humiliant diferència amb què tractem unes i altres víctimes.
La segona cosa té a veure amb nosaltres. Ara es compleixen set anys justos d’aquell històric 15 febrer de 2003 en què milions de persones ( “l’altra gran superpotència”, que va dir Saramago) van sortir al carrer entonant el famós “No a la guerra”. En aquella proclama, que repetirem de manera insistent encara que ningú en el Govern de Madrid o de Washington ens escoltés, exigia una manera diferent d’entendre el món i refusava la guerra com a mètode de resolució de conflictes. Vam dir que la guerra mai pot ser un mitjà que justifiqui una fi o un mal menor, menys encara quan milers de persones innocents perden la vida de manera incomprensible. Per què la guerra a l’Afganistan no suscita un rebuig semblant al d’aquell moment? Per què partits i organitzacions que aquell 15 de febrer van dir ‘No a la guerra’ de l’Iraq diuen ara sí a la de l’Afganistan i miren amb resignació còmplice la mort de civils innocents?
La guerra a l’Afganistan no ha contribuït a fer un món millor, sinó tot el contrari. Les promeses d’ “un Afganistan més democràtic i en el qual les dones podrien ser lliures” tampoc s’han complert després de nou anys. Davant del que per molts és simplement una qüestió irremeiable de “danys col.laterals”, el “No a la guerra”, s’erigeix no només com un crit de denúncia urgent davant la violència sinó també com l’única manera de dignificar la memòria de tantes víctimes innocents.
