I el “no a la guerra”?

Oscar Mateos. Assistim impàvids a la mort sistemàtica de població civil a l’Afganistan per part de les forces de l’OTAN. Fa uns dies van ser 27 les persones assassinades a la província d’Uruzgan (sud);  el setembre passat van ser 142 els civils morts després del bombardeig efectuat pel contingent alemany a la província de Kunduz; 140 civils van morir el maig de 2009 com a conseqüència d’un atac aeri per part de les tropes dels Estats Units; 40 van morir al novembre de 2008 a la regió de Kandahar, i uns mesos abans un total de 90 persones, entre les quals 60 nens i nenes, van ser assassinades a la província de Herat. Desenes de milers de persones també s’han vist obligades a desplaçar-se en els darrers anys a causa dels atacs de les tropes aliades.

A més, l’última ofensiva podria ser l’inici de noves matances de població civil, atenent a les declaracions del general David Petraeus, cap del Comandament Central nord-americà, que va assegurar que aquesta ofensiva s’enquadra en “una llarga campanya contra els talibans que durarà entre 12 i 18 mesos “.

Hi ha diverses coses que regiren l’estómac davant notícies com aquestes. La primera és el llenguatge recorrent amb el qual s’acostuma a envernissar aquest tipus de morts i la subtilesa amb què són tractats els seus perpetradors. Mentre que els talibans solen ser etiquetats com a “terroristes”, les anomenades forces aliades justifiquen aquests fets com a “danys col.laterals” o “errors desafortunats”. No són només els responsable de l’OTAN els que utilitzen aquest llenguatge, sinó també els mitjans de comunicació que els reprodueixen de manera acrítica o bé perquè entenen que “ha de ser així” o “això és el que hi ha” quan s’està combatent els enemics de la civilització occidental. Sorprèn que aquests fets no puguin ser titllats també d'”atrocitats” o “terrorisme” si tenim en compte l’horror que causen en les famílies afectades o l’atropellament a la dignitat que suposa. Algú veurà en aquest comentari un intent d’equiparar realitats o posar en el mateix sac peres i pomes, tot i que l’únic que pretén és constatar la humiliant diferència amb què tractem unes i altres víctimes.

La segona cosa té a veure amb nosaltres. Ara es compleixen set anys justos d’aquell històric 15 febrer de 2003 en què milions de persones ( “l’altra gran superpotència”, que va dir Saramago) van sortir al carrer entonant el famós “No a la guerra”. En aquella proclama, que repetirem de manera insistent encara que ningú en el Govern de Madrid o de Washington ens escoltés, exigia una manera diferent d’entendre el món i refusava la guerra com a mètode de resolució de conflictes. Vam dir que la guerra mai pot ser un mitjà que justifiqui una fi o un mal menor, menys encara quan milers de persones innocents perden la vida de manera incomprensible. Per què la guerra a l’Afganistan no suscita un rebuig semblant al d’aquell moment? Per què partits i organitzacions que aquell 15 de febrer van dir ‘No a la guerra’ de l’Iraq diuen ara sí a la de l’Afganistan i miren amb resignació còmplice la mort de civils  innocents?

La guerra a l’Afganistan no ha contribuït a fer un món millor, sinó tot el contrari. Les promeses d’ “un Afganistan més democràtic i en el qual les dones podrien ser lliures” tampoc s’han complert després de nou anys. Davant del que per molts és simplement una qüestió irremeiable de “danys col.laterals”, el “No a la guerra”, s’erigeix no només com un crit de denúncia urgent davant la violència  sinó també com l’única manera de dignificar la memòria de tantes víctimes innocents.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.