La difícil conciliació de la vida familiar i laboral

Lourdes Zambrana. Aquests dies s’ha donat a conèixer l’aprovació del nou calendari escolar per als propers dos cursos a Catalunya. Inclou canvis com avançar en una setmana l’inici de les classes (7 de setembre) i, a canvi, una setmana de vacances al febrer. Les raons són bàsicament una racionalització dels períodes de vacances, ja que es considera adequat una millor distribució dels temps d’estudi i descans.

Per a les famílies això significa, però, un nou problema: què farem amb els nostres fills i filles durant aquesta setmana de febrer? He dit “un nou problema”, perdó, volia dir “el problema de sempre”: la conciliació de la vida familiar i laboral. Aquest és un problema evident: els nens i les nenes tenen uns quatre mesos de vacances a l’any, i nosaltres un mes, i vivim en un país on no existeixen suports ni per part de l’administració ni per part de les empreses per a poder conciliar la nostra vida laboral i familiar. Per a les famílies on treballen els dos progenitors, tota conciliació passa perquè tinguem disponibles avis o àvies que ens puguin ajudar, o en el seu defecte, un cangur o activitats d’estiu per a cobrir aquest espai. Per a les famílies amb menys recursos això significa que a vegades, aquests mesos d’estiu, resulten extremadament cars, ja que no pot ser més gran el cost de les activitats que el sou que s’ingressa.

Les administracions públiques (per posar un exemple) ofereixen a Barcelona dos tipus d’ajudes. Beques a les famílies amb menys recursos, però que només cobreixen dues setmanes dels períodes de vacances (i la resta de setmanes?) i que el 2009 van patir una retallada considerable (què passarà el 2010?). I, en segon lloc, la possibilitat de què les associacions de pares i mares demanin subvencions per a ajudar a fer-se càrrec d’aquestes activitats. Subvencions bastant complicades de demanar i encara més de justificar per a pares i mares que treballen de manera voluntària en l’associació (amb la limitació de temps que això comporta) i que no són experts en tramitació de subvencions.

Les empreses, en la seva majoria, no posen cap facilitat per a què les treballadores i treballadors amb persones dependents al seu càrrec puguin realitzar un horari flexible, teletreball, permisos sense remunerar, escoles bressol i casals d’estiu en els centres de treball etc. I en canvi segueix existint com a idea generalitzada que treballa més qui més temps roman al seu lloc de treball, quan està demostrat que la productivitat res té a veure amb això. Les empreses segueixen sense entendre que facilitar la conciliació de la vida familiar i laboral afavoreix la productivitat al permetre unes condicions de treball molt més racionals, que incentiven a les treballadores i treballadors, i reforcen la seva vinculació a l’empresa.

La primera idea que necessitem modificar és que la conciliació de la vida laboral i familiar és responsabilitat de tres agents socials: les famílies, les administracions públiques i les empreses (i no només de les famílies com fins ara).

És necessari que les administracions públiques assumeixin la seva part de responsabilitat gestionant directament (no donant complicades subvencions) serveis educatius (no “aparcaments” per a nens i nenes) que complementin el treball educatiu que ja realitzen les/els mestres durant el curs. De fet, seria desitjable que les administracions públiques fessin una aposta valenta i realment significativa en polítiques socials de suport a les famílies que són clarament escasses a l’estat espanyol. Tenim una de les taxes de natalitat més baixes d’Europa, i el motiu no és altre que les dificultats econòmiques i laborals per a poder ser mares i pares. Les ajudes econòmiques puntuals que es reben pel naixement dels fills i les filles no són suficients, és necessària una xarxa de serveis (escoles bressol, beques menjador, serveis per a cobrir períodes de vacances, material escolar, atenció dental gratuïta etc.) que facilitin a les famílies la tasca d’educar als menors al seu càrrec.

Les empreses han de modificar també aquesta viciada cultura empresarial d’horaris inacabables, i atrevir-se a transformar les condicions de treball: horaris més racionals, teletreball, flexibilitat horària. I permetre als treballadors i treballadores l’organització de serveis com escoles bressol als centres de treball, casals infantils per a períodes vacacionals et… Existeixen experiències molt positives en aquest sentit que demostren que introduir aquests canvis suposa un augment de la productivitat, i un incentiu per a treballadores i treballadors.

I ja per a acabar, és necessari que les administracions públiques i les empreses no vegin els infants com un cost afegit als seus pressupostos o un motiu de problema per a l’empresa, sinó com una inversió de futur, ja que els nens i nenes d’avui seran els ciutadans i les ciutadanes de demà.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.