Meditació sobre una emigrant desconeguda

Víctor Codina. No sé qui ets, ni com et dius, ni conec de quin país has vingut. Però et vaig veure l’altra tarda a Barcelona a la cruïlla de Roger de Llúria amb Aragó, travessant el carrer mentre empenyies la cadira de rodes d’una senyora gran. Començava a fer-se fosc i feia fred, la senyora portava un abric de pell llarg, un barret també de pell, guants i una bossa de mà molt elegant. Tu anaves vestida molt senzilla, amb una bufanda al coll, sense guants. Se’t veia, però, jove i forta, potser una mica seriosa.

Pels trets del teu rostre, pel color de la teva pell, per la teva forma d’anar vestida vaig comprendre clarament que no eres ni asiàtica ni africana, ni tampoc de l’Europa oriental. Segurament eres llatinoamericana: equatoriana?, boliviana?, peruana?. No ho puc dir amb certesa.

Eres jove i acompanyaves una persona gran, vella. Segurament a casa seva, la seva família, així ho espero, et tracta bé, et pagan un bon sou, molt més gran que el que rebies a Llatinoamèrica. Imagino que ja tens els papers en regla i que no pateixes al sortir al carrer tement que la policia t’aturi, et denunciï per il.legal i et torni al teu país d’origen. Però penso en els que has deixat allà: has deixat als teus pares? Has deixat els teus fills a càrrec del teu marit o dels seus avis? Per què has abandonat la teva terra, les teves costums, les teves tradicions, la teva família? Segurament per guanyar més, i així poder pagar els estudis dels teus fills, comprar una petita parcel.la i fer-te una casa on muntar un petit negoci per quan tornis.

Però el preu de la teva estada aquí és molt alt: separació, sol.litud, trencaments culturals i humans. Veient com empenyies la cadira de la vella senyora em va semblar que representaves als països joves que ara ajuden al Primer món, a la vella Europa, culta i rica, però en tants aspectes decadent.

Fa 500 anys l’Espanya colonial, concretament el Regne de Castella, va descobrir, conquistar, explotar, saquejar, violar i en gran part extingir la població originària del continent americà. Aragó no participà en la conquesta, encara que segurament no hagués actuat d’altra manera en cas de tenir-ne l’oportunitat. Segles després, els historiadors afirmen que molts catalans es van enriquir a Amèrica traficant amb esclaus que treballaven en les plantacions de canya de sucre i cafè.

Avui, després de 500 anys, els descendents originaris o mestissos d’aquells pobles heu vingut a Espanya, convertits en serfs, en els nous esclaus del segle XXI: teniu cura de vells, treballeu en la construcció, recolliu el fruit del camp… Ara patiu també les conseqüències de l’actual crisi econòmica: alguns estan a l’atur, altres tornen al seus països d’origen… Però en realitat, encara que no es pot dir massa alt, aquí us necessiten, ja que als emigrants us toca fer moltes vegades els treballs més durs i humiliants que ningú vol fer. Que passaria si algun dia decidíssiu tots fer vaga? Els país s’enfonsaria en el caos més absolut!

I aquells pobles llatinoamericans que entre llums i ombres van ser evangelitzats per l’Església colonial, ara es sorprenen en veure que l’antiga metròpoli catòlica està molt descristianitzada, molt secularitzada, agnòstica i freda religiosament. Segurament això et sobta a tu, que encara reses a “Diosito” i a la “Virgen” cada dia, i que estàs acostumada a posar espelmes als sants per a què protegeixin a la teva família. Segurament aquesta vella dama a la qual tu acompanyes en la seva cadira de rodes és una dona creient i piadosa, possiblement té millor formació religiosa que tu, potser l’estaves acompanyant a la propera parròquia de la Concepció. Però els seus fills i nets molt probablement no acostumen a anar a cap temple.

Tu, segurament sense adonar-te’n, amb la teva fe senzilla, el teu tracte afectuós i dolç vers l’àvia, amb el teu sentit de l’honradesa, l’austeritat, del compartir, amb el respecte que el teu poble té vers les persones grans, també l’estàs evangelitzant. Segurament si has viatjat alguna vegada al teu país li has portat regals a la senyora: un xal, uns bombons, artesania… perquè els llatinoamericans teniu un fort sentit de la gratitud i la gratuïtat. Possiblement la senyora s’haurà estranyat. T’haurà dit que no era necessari fer-ho, però tu saps molt bé que això sempre es fa al teu país, on el diner no és pas el principal.

A la gent que et va veure passar i travessar el carrer empenyent la cadira de la vella dama, segurament no els vas atreure l’atenció: són tants els casos com el teu. Tampoc és la primera vegada que jo ho veig, però aquesta vegada em va colpir, em va sacsejar perquè fa molts anys vaig tenir tracte amb els espanyols que van emigrar a Alemanya i sé el que van patir, i ara que resideixo a Bolívia veig el dolor de les famílies dividides per l’emigració, nens sense els pares, sense l’afecte matern, encara que rebin mensualment remeses d’euros. Per això als qui em pregunten si val la pena viatjar a Espanya, jo els aconsello que es quedin al seu país, a la seva terra.

Tant de bo arribi un dia en què ningú hagi d’abandonar el seu propi país per a sobreviure i es complexin els desigs del vell profeta Isaïes per al poble d’Israel que retornava de l’exili:

“Construiran cases i les habitaran, plantaran vinyes i en menjaran els fruits. No edificaran perquè un altre hi habiti, ni plantaran perquè un altre mengi. El meu poble viurà tant com els arbres que haurà plantat; els meus elegits veuran com envelleix l’obra de les seves mans”. (Is 65, 21-22)

Tant de bo la vella dama a la qual acompanyes pugui un dia escoltar dels llavis del Senyor Jesús: “era foraster, i em vau acollir” (Mt 25, 35). Perquè els orfes, la vídua i el foraster sempre han estat els predilectes del Senyor, fins al punt que s’identifica amb ells.

Mentrestant, jove emigrant desconeguda i anònima, segueix tenint cura amb afecte de la vella senyora. Tant de bo aviat puguis tornar a la teva pàtria.

Tot això pensava quan travessaves el carrer Roger de Llúria a l’alçada d’Aragó. M’hagués agradat saludar-te, parlar amb tu, però no tenia temps. Vas passar ràpidament abans que el semàfor tornés a canviar a vermell. Et vaig perdre de vista. Només va quedar el semàfor amb una senyal d’alerta per a tots nosaltres. Feia fred. Però en seguir caminant vaig pensar que els pobres ens evangelitzen.

Víctor Codina sj

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.