Reflexions sobre el nomenament de bisbes

Jesús Renau. L’Església, com és obvi, no és una democràcia. És una comunitat catòlica que afavoreix la comunió i la participació de tots els seu membres com a Poble de Déu.  Valora el consens, el dret d’expressió dels fidels (cànon 212 $3 del Codi de Dret Canònic).  El Concili Vaticà II en la Constitució Dogmàtica sobre l’Església (nº. 37) parla del dret i deure dels laics a manifestar les seves opinions sobre aquelles coses que pertanyen al bé de l’Església, sempre de forma adequada i emprant els mecanismes previstos per la mateixa Església.

Per tal d’evitar l’autoritarisme, el nepotisme i les actituds pròpies de les dictadures, la nostra Església compta amb una legislació prudent i molt elaborada, que possibilita, si es compleix, que el poder sigui realment servei, com Jesucrist va repetir moltes vegades.

Sobre els nomenaments del arquebisbes i bisbes diocesans dedica un cànon que val la pena de conèixer (cànon 377, especialment  la part tercera). Com passa en totes les lleis hi ha una lletra i un esperit que dona sentit i il·lumina el text en ordre al servei pastoral del Poble de Déu.

El valor de les consultes que s’exposen és ajudar a discernir al Sant Pare i a tot el seu equip de col·laboradors (congregació dels bisbes) en un tema de tanta transcendència com és la persona més apta pel servei episcopal.  Per una banda es garanteix el secret per tal d’evitar moviments partidistes, i per altra banda la consulta pot ser ampla de forma que no resti limitada als bisbes de la província eclesiàstica sinó a membres del col·legi de consultors, canonges, preveres tan diocesans com religiosos, religioses i laics. Ja es veu que l’esperit de la llei és la convicció de que una gran consulta, ben feta i prudent, ajudarà molt a la designació de la persona per a tal ministeri. El Poble de Déu, sens dubte, mereix d’aquesta providència i prudència.

A pesar de tot, si aquestes normes no es compleixen suficientment, sempre el dret faculta al fidel batejat, adult i dotat de raó, que pugui interposar un recurs, per tal de que l’autoritat judicial, prevista en el mateix dret, vegi si és convenient admetre la querella a tràmit. Aquest dret en si mateix no significa cap desafecció a l’Església, al contrari, com a dret, més aviat participa de la seva missió de servei. El que no fora del bon esperit és quedar-se mut i acovardit deixant-se portar pel pessimisme i la sempre fàcil crítica amarga.

És possible que així com en temps de la dictadura espanyola hi havia entre els fidels un ambient contrari al paper del dictador en el nomenament de bisbes, ara es pensi que hi ha altres formes de poder que no cerquen el consens sinó la imposició d’una determinada facció eclesiàstica.  Si això fos més o menys cert no podem, oblidar que som part de la comunitat de l’Església, i que promoure la justícia, segons el dret, no representa anar en contra sinó a favor. Ella mateixa ens ha posat a mans un codi que amb humilitat i constància podem, i potser devem, emprar per millorar el funcionament de la comunitat universal de la qual en som pedres vives.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.