Tere Iribarren. Quan ens assabentem de la recent tragèdia ens quedem sense paraules. 1- Algunes dades: “El terratrèmol es produí cap allà tres quarts de sis de la tarda, amb l’epicentre a només catorze quilòmetres de Port-au-Prince, la capital. S’han ensorrat diversos edificis públics, incloent-hi el Palau Nacional i les oficines de la Minustah-ONU, ¿però com quantificar l’ensorrament dolorós de cases malforjades i en estat d’indigència i intempèrie que no han estat filmades encara per cap càmera? Parlem dels habitatges dels cinturons miserables tan fràgils com el sòl, trencadís i accidentat, sobre el qual estan construïts. Cases que es van ensorrant encara ara amb els seus habitants deambulant pels carrers després de l’impacte horrorós de la catàstrofe”. (crònica rebuda)

Estem acostumats a un món ple de crueltats a causa de terratrèmols, tsunamis i inundacions, i també a causa d’altres accions provocades pels humans: Hiroshima fa ara més de mig segle, la República del Congo, Afganistan o Iraq i un llarg etcètera.

Les dades no són encara precises, però es parla al voltant de cent mil morts, als quals cal sumar els milers de desapareguts, i aquells que es produiran per l’extensió de les epidèmies. La zona del terratrèmol és la més pobra del planeta. Com tota catàstrofe, el terratrèmol d’Haití ofereix una radiografia de la nostra realitat: el contrast insultant entre éssers humans.

El primer món té recursos, coneixements i tecnologia per a minimitzar les conseqüències de les catàstrofes. El sisme de El Salvador del 2001 va provocar unes 1150 víctimes, per una intensitat que a Suïssa només hagués acabat provocant cinc o sis morts.

En definitiva, allò que tothom sap, però que s’amaga vergonyosament, torna a sortir a la llum arrel del terratrèmol d’Haití: els pobles pobres són els que sempre carreguen de manera majoritària amb els mals d’aquest món. En llenguatge cristià “són els que completen en la seva carn allò que falta a la passió de Crist”.

Afortunadament, però hi haurà molta gent que actuarà segons l’advertència de l’evangeli: “que no sapigui la teva mà esquerra allò que fa la teva mà dreta”. Molta solidaritat romandrà anònima, i serà la més valuosa i humana.

2. Algunes reflexions

Deixo parlar a Maruja Torres en El País del 14 de gener:

“Una nova cabronada de la natura ha deixat un país devastat i una comunitat internacional que s’ha abocat per a enviar-li ajuda. Devastar i abocar-se són dos verbs en procés d’avaluació, a causa de l’ús i abús que se’n fa. Ja que no només la mare terra sacseja de tant en tant per a matxucar els més pàries d’entre els seus habitants. El primer món també ajuda, amb les seves invasions, els seus espolis, el seu “donar un cop de mà” als governs corruptes i el seu neci i nul enteniment de les realitats locals. El mapamundi està crivellat de xinxetes que assenyalen els abocadors de la història creats per la mà humana, i els esparadraps que la mateixa mà ha permès aplicar, en un intent en debades de contenir l’hemorràgia.

Conec Haití. Les seves muntanyes de color blau violaci, el seu paisatge sec i, tanmateix, dolç. La seva olor a misèria, a fang podrit i a llenya cremada. Els seus quarterons enriquits amb la corrupció i l’explotació dels seus compatriotes. La dignitat dels seus intel·lectuals asfixiats. Haití, tan a prop dels Estats Units i d’Àfrica.

Més avall de Río Grande, van ser els primers americans en independitzar-se, els primers en abolir l’esclavitud. Havien estat víctimes del colonialisme atroç dels francesos i més tard, i durant gran part de la seva història, dels deliris de grandesa i la crueltat dels seus propis cabdills. De tant en tant, els Estats Units enviaven les seves tropes a defensar la democràcia i a apuntalar algun cacic.

La devastació d’Haití no ve del terratrèmol. Molta merda s’ha abocat sobre la meitat occidental de La Españona, des de fa massa temps.  I això no s’arregla posant-hi pegats”

3- Les nostres preguntes

Davant les catàstrofes i el mal en el món molts han qüestionat a Déu al llarg de la història. “Pot Déu evitar el mal, vol evitar-lo?” Amb el terratrèmol de Lisboa de l’any 1775 Voltaire es va fer molt seriosament la pregunta. I no s’hi valen respostes simples i barates. En la novel·la del genial Dostoievski, “Els germans Karamazov”, Ivan diu que mentre pateixin nens innocents no l’interessa ni Déu ni el seu cel, encara que en ell es compensi el patiment d’aquests nens.

I em venen a la ment les paraules de Job: “On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra? I quan la mar brollava del si matern, ¿qui la clogué amb dos batents? (Jb 38, 4.8). La imatge de Déu totpoderós, sempre i en tot, miracler, al nostre servei, es trenca i només es manté la imatge d’un Déu com el misteri vers el qual caminem amb humilitat i foscor.

I enmig del dolor, em ve també a la memòria allò que vaig llegir de Jon Sobrino sobre els altres tsunamis oblidats. “La meva fe en Déu hauria d’estar feta de diversos elements: el primer és la indignació a causa del patiment humà. El segon és el moment utòpic d’esperança de què Déu- amb o sense poder per a superar el mal- tingui poder per a mantenir en l’ésser humà la seva esperança, “malgrat tot”, i en la seva praxi “canviar la història”. I finalment la decisió de practicar la justícia i la tendresa, i caminar en la història amb Déu, humilment, en la foscor i amb protestes, però caminant sempre”.

I no acaben les preguntes: què estem fent malament? Què està fallant al nostre món tan tecnificat? Som indiferents davant aquests països desposseïts i espoliats d’olor a misèria, fang podrit i llenya cremada?

Tant de bo el terratrèmol ens afecti!. Si no és així, aviat es perdrà en un horitzó distant i sense rostre, i la humanitat seguirà com fins ara. Però si ens hem deixat afectar seriosament, llavors la humanitat potser es va obrint vers un camí de fraternitat. El terratrèmol d’Haití ens convertirà, ens farà “altres”, i podrem arribar a ser “germanes i germans”

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Religiosa del Sagrado Corazón. Licenciada en teología. Coordinadora de los cursos y actos de Cristianismo y Justicia. Miembro del patronato de la Fundación Lluís Espinal – Cristianismo y Justicia.
Article anteriorEl formato “Callejeros”: crónica de una falsificación
Article següentAmb la gent d’Haití

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here