Escots molt llargs i faldilles molt curtes

Jesús Ramírez. Escoltava l’altre dia la cadena de ràdio RAC 1 i estaven entrevistant al músic Quimi Portet (programa “Versió RAC1” del dimarts 22 de setembre). L’entrevista havia començat però el fragment que vaig escoltar em va impactar. Portet venia a dir que actualment el sentit de la justícia està sota mínims, i que ens ho empassem tot en nom de la democràcia:

“Tothom hauria de fer un reset per recordar que és la justícia.

… anem fent concessions …

… si cada dia vas dient purins, purins, purins, no et recordes que el que t’estan tirant sota de casa és merda …

La justícia ha agafat matisos, bé, la justícia no té cap matís, la justícia sempre ha estat un valor absolut.

Però ara tot és negociable, fins i tot,  la justícia …

La gent es va acostumant … i fa claudicacions en nom de la democràcia.

Penso que és una mica trist.

… la gent va adquirint hàbits … que són un estovament de la moral i això es nota molt en la gent jove, la gent jove claudica més del que claudicàvem abans. També estan més pressionats. […]

La gent està una mica resignadeta “

Vaig trigar una estona a saber qui ho havia dit. Es podrien fer moltes reflexions a partir d’això, però només compartiré el punt essencial que les seves paraules em van provocar.

El més simpàtic del cas és que ni les seves paraules ni aquestes ratlles faran canviar res. No ho pretenem, però això demostra de quina manera avui ens ha deixat d’indignar la INJUSTÍCIA.

No és cosa del sistema sinó alguna cosa que té a veure amb nosaltres. Som capaços d’entendre que un equip esportiu no pot funcionar sense la implicació ni l’aportació de jugadors i tècnics. En canvi ens costa veure que la societat no pot funcionar sense la nostra participació proactiva.

Reaccionem! No és tolerància deixar que un menor d’edat ens tiri el fum d’un porro dins el metro un dilluns a les 8 del matí. No és admissible permetre que facin fora un company del treball injustament amb la justificació que no aconseguirem res i això encara ens perjudicarà. No és normal veure a algú signant parets al nostre barri (sense que sigui ni un bonic grafit) mentre la resta passem de llarg sense cridar l’atenció. No és lògic votar polítics que ho fan malament només per una afinitat gairebé religiosa a un partit. I encara que seguís escrivint “no” us asseguro que jo he provat de convertir-los en “sís” i no m’ha passat res, fins i tot sóc més feliç.

Fem que els nostres petits gestos canviïn la història. Somniem que un dia tornarem a escoltar un líder dir que li va nàixer el sentit del civisme precisament quan un adult li va preguntar perquè orinava al carrer. Convencem-nos que podem anar a votar amb il.lusió i no amb resignació.

Una gran capacitat d’empassar i un sentit més aviat curt de  la justícia. Un gran aparador personal i una coherència més aviat minsa. En llenguatge cristià, una gran beateria i tot el Regne per teixir.

Jesús Ramírez, membre del grup de joves de “Professionals” de CiJ

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.