Competència nadalenca

Veus. Dolores Aleixandre. AlandarCompetència és una paraula de moda, l’últim crit en llenguatge educatiu. La defineixen com: “la capacitat de respondre a demandes complexes” i la porto a col·lació perquè cada vegada em convenço més de què ens ho juguem tot en la “competència bàsica” d’anar-nos semblant una mica més a aquell Déu de qui, si alguna cosa sabem, és de la seva poderosa corrent de proximitat. Aquesta que ens apropa a Jesús i  fa que ens felicitem el Nadal perquè Ell se’ns acosta i connecta amb nosaltres, se’ns enganxa, s’inscriu al nostre cens com un de tants, s’anomena “Fill de l’home” en el seu DNI, es barreja amb les nostres suors, olors i llàgrimes, amb la nostra saliva, fang, sang i somnis. Es va presentar a la societat exposat e indefens sobre un pessebre, sense protecció de murs, filats o alarmes, i per això van poder apropar-se a aquells pastors que feien pudor a cabra i fum sense que li ho impedissin cartells com els que avui els aturarien: “propietat privada”, “recinte sagrat”, “prohibit el pas”, “gos perillós”, “avisem grua”.

Ser cristià consistiria a tractar de coincidir amb Déu en aquest “instint bàsic” de simpatia incondicional davant tot l’humà: “ara s’ha manifestat la bondat de Déu, salvador nostre, i l’amor que ell té als homes. (…) no per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor”. (Ti 3, 4). La filantropia evoca una predisposició “per defecte” d’estar a favor de qualsevol persona, més enllà dels seus desvaris, encerts, daltabaixos, heroismes o mesquineses, amb aquella mirada d’infinit respecte i reverència que comuniquen, per exemple, les fotos de Sebastiao Salgado o Gervasio Sánchez.

Dono voltes a tot això des d’una parada d’autobús, i em sobresalta de repent adonar-me de què em trobo entre dos anuncis: CK a la meva dreta i D&G a la meva esquerra. En mirar-los, se’m frena en sec la “simpatia incondicional” i m’envaeixen sentiments d’estranyesa, distància i “alienitat”, quelcom que els antics anomenaven xenosía (de xenos estranger). Miro els models fent postures inversemblants, posseïts de la seva pròpia bellesa, adusts i hermètics, fent visible la infelicitat i l’estupidesa del món que representen, aquell que, tancat en la seva bombolla, es creu el cimal de la civilització mentre impera en ell la barbàrie de la indiferència davant l’altre. I em trobo de sobte presa de la xenosía enlloc de la filantropia i escapant de les notícies que m’ho recorden: fujo per no assabentar-me dels sous dels futbolistes i banquers, dels suborns i la corrupció dels polítics, de l’alta cosmètica, dels vampirs i els gòtics, de la “trilogia de culte”, dels avatars afectius de la duquessa d’Alba, de les pantalles de plasma, de la nouvelle cuisine i la passarel·la Cibeles. I de viure tot això sota les garlandes dels carrers que il·luminen a milers de ciutadans a l’atur i que ja no poden ni pagar la factura de la llum.

Intueixo que vaig pel mal camí i m’agafo com a un salvavides a l’escena del naixement, a veure si hi descobreixo el secret de reunir allò aparentment inconciliable: llum i nit, glòria i intempèrie, àngels i pastors, cel i terra, himnes i silenci, Messies i bolquers. Miro als pencaires de sempre desplaçant-se a mercè d’un governant (amb túnica a mida regalada com a pagament d’alguna cosa?), i a l’hostaler penjant el “Complet” a la seva porta, el mateix que fem nosaltres a les nostres fronteres. I  enmig de tot això, l’anunci sorprenent de què Déu està de part nostra, li caiem divinament, està encantat de ser veí nostre i dóna per suposada la nostra capacitat de canviar.

I penso ara que la veritable “competència nadalenca” és el que ens capacita per a viure a la vegada la filantropia i la xenosía, l’embadaliment i la indignació, la cançó i la crítica, el realisme i l’esperança.

I com que ens resulta tan difícil d’arribar-hi, l’Evangeli ens assenyala a la dona que, enmig de la nit, donava voltes dins el seu cor a allò que estava esdevenint, reunia el dispers i concertava el discordant (Lc 2, 19)

Santa Maria, experta en Competència Nadalenca, prega per nosaltres.

Dolores Aleixandre RSCJ , ALANDAR Desembre 2009

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.