Obama i les guerres justes

Oscar Mateos. Amb el seu discurs el dia en què recollia el Nobel de la Pau, Obama ha rescatat de la prestatgeria el clàssic de Michael Walzer sobre les “Guerres Justes”, afirmant, més o menys en aquests termes, que en la història la violència i la guerra són de vegades necessàries per posar les coses al seu lloc. D’una banda, és cert que la guerra ha estat una continuïtat històrica importantíssima per entendre el que som avui i cap a on anem. Europa és avui més pròspera que fa un segle també perquè ha patit el pas de dues guerres mundials i el sofriment de milions de víctimes mortals. Hi ha més consciència i convicció que aquest no és el camí, que hi ha altres maneres de solucionar els litigis. D’altra banda, i tal com el mateix Obama va reconèixer en el seu discurs, la guerra és una tragèdia en si mateixa, el fracàs de la condició humana que nega la possibilitat de resoldre els conflictes de forma pacífica i negociada.

Les guerres a l’Afganistan o l’Iraq no poden ser justes o necessàries. Al marge del tòpic que “la violència només genera més violència”, totes dues guerres no es fan en nom de la justícia o d’un món millor. El moviment talibà, absolutament execrable si bé recolzat en els seus orígens per Washington, mai pot ser una justificació per imposar un model de país i de societat a la força, a costa de la vida de desenes de milers d’innocents. És cert que Obama es troba davant la tessitura de treure el seu país d’aquests dos cul-de-sacs. Potser, Obama hagués fet les coses de manera diferent de com les va fer el seu antecessor, aquest senyor que va pronunciar frases cèlebres com “si no fem la guerra, correm el risc de fracassar” o “Àfrica és una nació que pateix una increïble malaltia” .

Ara bé, ens queda clar que Obama no és Martin Luther King, a qui cita una i altra vegada. Obama no és tampoc el Messies polític que alguns esperaven i que va fer sospirar a més d’un abans d’arribar a la Casa Blanca. Obama, com vaig sentir l’altre dia a dir a un altre Nobel de la Pau (aquest sí de veritat), Adolfo Pérez Esquivel, “ha arribat al govern però no al poder”. Un matís que ens serveix per entendre que la primera mesura de l’actual Premi Nobel de la Pau hagi estat l’enviament de 30.000 soldats més a l’Afganistan.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.