José A. Zamora. La crítica de l’orgia consumista que any rere any es produeix en motiu o amb l’excusa de les festes de Nadal pertany tant a l’habitual paisatge d’aquesta celebració com l’excés de consum mateix. Suposo que és un element més del potent mecanisme social que fa acompanyar, aquesta apoteosi de desigualtat i malbaratament dels rics del món, amb innombrables mostres de presumpta solidaritat i bones accions, també de reflexions crítiques, per a què, d’aquesta manera, l’orgia es celebri sense cap més interferència. Entonar una crida a la mesura, per raons religioses, dietètico-sanitàries, solidàries i, cada vegada més, ecològiques, s’ha tornat una mena de ritual tan normal com inútil. Estem massa acostumats a contemplar sense solució de continuïtat les imatges d’alguns dels molts exclosos que serveixen de carn de canó pels programes televisius del nou gènere de pornografia social tipus “callejeros”, i al costat, les imatges de la publicitat que finança aquests programes convidant a seguir amb els excessos de consum.

En realitat, els ritus nadalencs tradicionals de matances d’animals grassos i provisió de reserves elaborades a partir d’aquests; de producció i consum de pastisseria ben calòrica; d’ingesta d’alcohol acompanyada d’expressions més o menys públiques de cants i danses, fa temps que van deixar de tenir una relació directa amb la necessitat d’enfrontar-se corporalment i anímica a un hivern hostil i ple d’amenaces per al sosteniment de la vida d’individus i grups. Sobretot en una societat com la nostra més aviat tendent al sobrepès i atrapada en una mena de campana acústica omnipresent que imposa tot l’any, amb fèrria disciplina, la ideologia de l’alegria de viure. Els residus del folklore que segueixen sent mobilitzats en aquestes dates i que tenen tan poca relació amb l’esdeveniment religiós com el “caganer” la té amb el pessebre, posseeixen en tot cas un valor marginal i només permeten un respir passatger a cert sector artesanal que viu gràcies a paradetes i esdeveniments nostàlgics subvencionats pels poders públics. Això quan no s’han convertit ells mateixos en comercialitzadors de produccions industrials que simulen l’elaboració artesanal amb precisió xinesa.

Si no ens deixem bressar prematurament per la música de les nadales i l’espurneig de les llums, veurem que el gruix del consum va per altres camins. Això és, va pels mateixos camins que el consum que s’ha tornat habitual fora de les dates nadalenques. És més, la lògica unificadora de la multiplicació del benefici ha anat eliminant les diferències estacionals o les peculiaritats locals, de manera que tot està disponible en tots els llocs i tot el temps. Per Nadal consumim el mateix que la resta de l’any, i la resta de l’any podem consumir també el que és típic de Nadal. Potser l’únic que canviï aquests dies sigui la intensitat, la quantitat i l’embolcall del consum. Si alguna cosa té d’específic el consum nadalenc és que li proporciona al consum habitual un caràcter especialment celebratiu i contribueix de manera decisiva, gràcies a aquest embolcall lluminós i enlluernador a regenerar el mite de la riquesa absoluta i de la prosperitat inacabable, del que va tant necessitat el productivisme capitalista actual. S’ha convertit en la gran festa del capitalisme consumista.

Totes les societats han somniat amb estats d’abundància i malbaratament, projecció invertida de la necessitat sentida i real, però han estat les societats capitalistes del període postbèl·lic les que han fet creure que això era assolible i sostenible per al conjunt dels individus. Créixer sense límit s’ha convertit en una espècie de supòsit inqüestionable de la nostra civilització, fins al punt que es parla de creixement sostenible com si es tractés de creixement sostingut. Té raó el més conegut defensor del decreixement, Serge Latouche: si és creixement, no pot ser sostenible. El problema de l’orgia consumista del Nadal és que contribueix a donar al consum, convertit en matriu civilitzadora per antonomàsia, una aureola mítica encisadora i a juramentar als individus amb un sistema econòmic que persegueix els seus objectius de maximització del benefici i acumulació del diner sense manies ecològiques, socials o psíquiques. Ni els ressons dels més afectats per la crisi, ni els dels secularment exclosos del banquet dels rics, la immensa majoria de la humanitat, per cert, i menys encara les veus que intenten fer audible el crit ensordidor però dramàtic d’un ecosistema a la vora del col·lapse, podran travessar el soroll eixordador d’aquests dies, que fins i tot, envaeix els carrers i convida a oblidar-se de tot, també d’un mateix, i a submergir-se en el corrent del consum nadalenc gronxats per un somni de riquesa absoluta. Crec que fou W. Benjamin qui va definir el capitalisme com un son profund que havia envaït Europa. També ell sabia que es tractava d’un son que produeix monstres.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Article anteriorJon Sobrino, Xavier Alegre y José I. González Faus conversan sobre la teología de la liberación
Article següentObama i les guerres justes

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here