Les causes de la pobresa mundial

Veus. Vicenç Navarro. www.vnavarro.org. El dia 17 d’octubre va ser el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa, i això va motivar un elevat nombre de conferències sobre la pobresa, de manera que durant uns dies es va convertir en un tema visible en els mitjans de comunicació més importants del món, tot i que a Espanya aquesta visibilitat fos més aviat limitada. Als països desenvolupats es va accentuar, una vegada més, la necessitat “d’ajudar” als països pobres, incloent en aquesta ajuda l’enviament d’aliments i de fons. També es va accentuar en diversos fòrums internacionals la necessitat de transferir coneixements i noves tecnologies dels països rics als països pobres, per a incrementar la productivitat dels seus sectors agrícoles, el sector més important en les seves economies.

Aquesta atenció mediàtica del tema de la pobresa, cada any es repeteix per aquestes dates. I mentrestant, vuit milions de nens moren a l’any de malnutrició (un cada dos segons), l’equivalent de morts que causarien 43 bombes atòmiques, com les que es van llençar a Hiroshima, bombes que cada any exploten sense fer gaire soroll. En realitat aquest nombre de morts forma ja tan part de la realitat que ens envolta que ni mereix aparèixer en la primera o darrera pàgina de cap rotatiu important del món.

Allò que es fa moralment intolerable d’aquesta situació és que des del punt de vista científic sabem com resoldre tant el problema de la pobresa com les seves conseqüències, de les quals la fam n’és la més dramàtica. I la situació paradoxal és que la pobresa no es deu pas a la manca de recursos. En realitat, el planeta té suficient terra fèrtil per a alimentar deu vegades a la població avui existent (FAO 2008). Als països econòmicament desenvolupats, els estats subvencionen, fins i tot, als pagesos per a què no produeixin més aliments. Però allò que és encara més intolerable és que s’anomeni a aquests països pobres, quan no ho són. Els països així anomenats tenen poblacions predominantment pobres, però els països en si no ho són.

Per què llavors, es produeix i reprodueix la pobresa? Si analitzem el país més pobre del món (hi ha una llarga llista de candidats a aquesta distinció), veurem que les arrels de la pobresa són fàcils de veure, si volen veure. El diari The New York Times, un diari d’orientació liberal, que publica de tant en tant alguns informes que no encaixen en aquesta ideologia, en va escriure un sobre la pobresa a Bangladesh, un dels països que es pot identificar com a més pobre (24.11.05). Aquest informe estava escrit per un grup d’economistes que havien visitat aquell país. Entre les seves moltes observacions destacaven les següents: “les arrels del problema de la pobresa a Bangladesh estan en l’enorme concentració de la terra (el més gran mitjà de producció en una economia agrícola). Només el 16 % de la població rural controla dues terceres parts de tota la terra cultivable, mentre que el 60% de la població té només un acre (4047 m2)”. D’altra banda, l’informe afegia que “la introducció de les noves tecnologies- com nous fertilitzants- accentua encara més la polarització en la propietat de la terra, ja que només els grans propietaris poden tenir accés al crèdit i a altres factors necessaris per a poder explotar i utilitzar aquestes noves tecnologies”.

En quan a “l’ajuda” que prové de l’exterior, l’informe assenyalava que “els propis oficials encarregats de l’ajuda als necessitats a Bangladesh reconeixen (en converses privades) que només una fracció minúscula dels milions de tones d’aliments que arriben al país, com a part de l’ajuda exterior, acaba en mans de les famílies famolenques que els necessiten. Els aliments de l’exterior els canalitza el govern, que els ven als militars, a la policia, o a les classes mitjanes de les ciutats…”. L’informe concloïa que ” el potencial productiu de terres enormement fèrtils és tal que Bangladesh podria alimentar  una població moltes vegades superior a l’actual”.

Però l’aliment que es produeix no es consumeix, en la seva major part, a Bangladesh, ja que  la majoria de la població no té capacitat adquisitiva suficient per a la compra d’aliments. En lloc d’això, s’exporta, sobretot als països de més renda, reproduint-se així una economia basada, no en el consum i demanda interna, sinó en el consum extern i les exportacions. Semblaria que el més lògic fos que es creés una demanda interna prou important que permetés redistribuir els recursos (incloent-hi la terra) per a permetre el desenvolupament de la capacitat adquisitiva de la major part de la població.

Ara bé, l’estructura de poder, monopolitzada pels gran agricultors, s’oposa a aquests canvis redistributius. Com bé assenyalava l’informe citat: “el parlament del suposadament democràtic sistema polític (Bangladesh apareix com una democràcia en la tipologia de països, publicada pel Departament d’Estat dels EEUU) està controlat pels grans agricultors. El 75% dels membres del Parlament tenen grans extensions de terra, i això fa que les possibilitats de canvi siguin molt minses”. El sistema econòmic i polític sostingut en part per un exèrcit i en part per sistemes d’informació i persuasió (amb connexió amb grups mediàtics estrangers), té escasses possibilitats de canvi. La Constitució del país, escrita per aquella mateixa estructura de poder, posa per escrit la impossibilitat de generar aquest canvi. D’aquesta manera la defensa d’aquella estructura de poder es presenta com a defensa de la democràcia.

Aquestes són les causes de la pobresa, la fam i la malnutrició al món. I quan la població “pobra” es mobilitza per a canviar aquesta situació, se l’acusa de violar l’ordre democràtic. El cas d’Hondures és el cas més recent però dubto que sigui el darrer. Aquestes són les causes de la pobresa al món, que rarament apareixen als mitjans de persuasió.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.