Interès i desinterès per la política. Fets i paraules

Eduardo Rojo. Recordo l’interès amb què vaig participar per primera vegada en un procés electoral democràtic, el 15 de juny de 1977, les primeres eleccions lliures (encara que sobre el concepte de llibertat en aquella època caldria parlar molt i queda per a un altre comentari). I recordo també com poc abans, en ocasió de la legalització del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), vaig tenir la mateixa sensació d’alegria passejant per les Rambles de Barcelona que la que van tenir milers d’alemanys el 9 de novembre de 1989 quan van travessar el mur de la vergonya sense por de les bales de la policia de la República Democràtica Alemanya.

No era jo l’únic que tenia alguna cosa més que interès en la política, sinó milers de persones que participaven activament en la vida política, amb independència del seu caràcter més o menys institucional. Hi havia ganes de canviar la societat i de construir la nova democràcia. Molts no sabíem molt bé cap on havia d’anar, però sí sabíem que havíem d’anar en una altra direcció, radicalment diferent de la de la trista etapa política anterior.

Teníem interès per la política, i participàvem amb fets i paraules.

M’agradaria creure que la realitat segueix sent la mateixa que llavors en termes d’implicació de la ciutadania en la vida política, però seria un error tancar els ulls i voler negar que no anem pel mateix camí, i que una bona part de la societat considera que “no va amb ella” i que menysprea, almenys aparentment, tot allò que tingui relació amb el “món polític” i  amb la vida “de les institucions”.

I tanmateix, es continua fent política per bona part de la ciutadania en molts àmbits, especialment en els més propers a l’activitat professional o al territori de les persones, potser perquè se senten més directament implicats i identificats amb les decisions que s’adoptin , encara que els conflictes esdevinguts des de fa un cert temps en alguns ajuntaments espanyols (i comunitats autònomes) no contribueixin precisament al reforçament de la participació.

Per això em sembla important que hi segueixi havent persones que participin honradament i amb vocació de servei en la vida política institucional, en els diferents àmbits territorials. I seria important que la seva tasca fos molt més coneguda per valorar la noblesa de la seva activitat. Sí, conec bastantes persones que obren i actuen d’aquesta manera, i estic molt content i orgullós de compartir amb ells i elles idees i debats de com millorar la nostra societat.

Però no ens podem quedar en un nombre reduït, al cap i a la fi, de persones que creuen i actuen noblement. També hi ha un ampli nombre de persones que participen en activitats que tenen una indubtable empremta política encara que no tingui caràcter institucional i que han de merèixer tot el nostre suport (quants joves, i no tan joves, participen en activitats vinculades a organitzacions no governamentals que actuen per millorar les condicions de vida de persones desafavorides?).

I al mateix temps, denunciar, sense por i amb fermesa, totes aquelles actuacions contràries al dret que es produeixen en la vida política i també en l’econòmica, encara que totes dues vagin molt unides en la major part de les ocasions. I aquesta denúncia s’ha de fer encara que es moguin els fonaments d’una societat que es mira moltes vegades el melic per no fixar-se en la realitat.

Potser si actuem d’aquesta manera, la paraula que estem escoltant cada dia fins a l’extenuació, la “desafecció”, desaparegui del vocabulari quotidià i sigui substituïda per les de “responsabilitat” i “honestedat”.

Per cert, la major part de la ciutadania, la que només vol viure la seva vida sense més mentides i en pau, recordant la bella cançó de Jarcha, no ha participat mai de tripijocs polítics, i té dret a exigir a tots els que participin en la vida política que siguin meridianament clars i transparents en la seva activitat quotidiana. I d’aquesta manera, jo també tindré arguments per recuperar l’interès per la vida política de persones properes que ho tenien abans i que ara ja no el tenen.

No sembla que allò que estic demanant per reduir, no dic ja desaparèixer, la desafecció política sigui excessivament complex, encara que la dura realitat del dia a dia sembla demostrar que és més complex de la que penso.

Però la utopia, allò que és possible aconseguir amb el treball serè i callat de molts encara que sembli impossible, ha de guiar els nostres passos. Aquest és el repte si volem construir una societat més democràtica, més participativa i més responsable. I hi ha moltes persones que estan (estem) compromeses amb això.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.