La banda dels 400 arximilionaris

Veus. Sam Pizzigati. Sense Permís. Una família de classe mitjana dels EUA hauria de treballar milers d’anys per aconseguir mil milions de dòlars. Els arxirics dels EUA, com deixen clar les noves dades sobre els 400 més rics d’aquest país, poden perdre mil milions sense gairebé notar-ho.

Els tsunamis, com vam aprendre fa poc, vénen a ser com els destructors de la igualtat d’oportunitats. Contra una onada de vint peus d’alçada, una opulenta mansió no ofereix més seguretat que una caseta de camp. Però una recessió, i més una gran recessió, no funciona de la mateixa manera.

En una recessió, com documenta la revista Forbes en un reportatge recent, la majoria dels arximilionaris pateixen un descens en l’abstracció financera coneguda com a  “valor net”. Però, d’altra banda, la vida segueix tan confortablement com sempre. Els rics emergeixen il.lesos de les restes del naufragi que una recessió comporta.

Per contrast, com l’economista John Irons ens recorda en un nou informe de gran envergadura sobre la majoria dels nord-americans de butxaca magra, la recessió pot deixar a les famílies treballadores mitjanes amb seqüeles permanents.

Deixeu-me mostrar alguns contrastos. Comencem amb Steve Wynn, el “rei de Las Vegas” de la indústria del joc. Wynn, juntament amb altres 314 milionaris de la llista dels 400 nord-americans més rics que Forbes va donar a conéixer el passat 30 de setembre, han perdut realment “valor net” al llarg dels últims 12 mesos.

De fet, Wynn ha perdut força del seu valor net des de la crisi del sector financer de fa un any. La seva fortuna va arribar a ser de 3’4 mil milions i ara suma només 2’3 mil milions, uns 900 milions de dòlars s’han esvaït. És una bona quantitat. Una família nord-americana típica, d’acord amb les noves dades de l’Oficina de Censos, hauria de treballar prop de 18.000 anys per reunir aquests 900 milions de dòlars.

Però Wynn, tot i aquesta important pèrdua, no ha vist pertorbat el seu tren de vida en els últims 12 mesos. Va celebrar les campanades d’any nou navegant pel Carib amb el mega-iot de 183 peus que va comprar l’estiu anterior, i va passar després uns bonics dies d’hivern a la Costa Blava i als Alps, intentant evitar els  columnistes de xafarderies.

Wynn va fer, per cert, alguns estalvis durant l’any passat, especialment a càrrec dels salaris i beneficis dels treballadors del seu imperi corporatiu. Va retallar els sous de Wynn Resorts un 10 per cent el passat hivern i, entre d’altres retallades, va suspendre dels empleats partides del 401 (k) s [un pla d’estalvi i jubilació dels EUA. Nota del Traductor].

En general, la riquesa total de Steve Wynn i els seus 400 col·legues arxirics de Forbes va disminuir en 300 mil milions de dòlars o el que equival a un 19 per cent, entre setembre de 2008 i el mateix mes de 2009. És  la cinquena vegada que el valor net de la fortuna dels 400 més rics ha registrat un descens des que Forbes va començar a portar el compte el 1982.

Després dels quatre descensos previs, els 400 més rics ràpidament van recuperar el terreny perdut i van reprendre la seva marxa cap a les cada vegada més grans concentracions de riquesa personal. El 1982, els 400 més rics junts disposaven només de 91’8 mil milions. Avui el seu valor net combinat és de 1’27 bilions de dòlars.

Des de 1982, la riquesa dels 400 més rics s’ha disparat de manera al·lucinant: 12 vegades més ràpid que la inflació.

Alguns dels nord-americans arxirics estan encara acumulant riquesa, fins i tot enmig de la nostra desagradable situació econòmica. La Gran Recessió ha estat, per a ells, una oportunitat per recollir algunes oportunitats de negoci que no podien deixar perdre.

El banquer de Dallas Andrew Beal, per exemple, ha triplicat la seva fortuna personal des de la crisi del passat setembre arribant als 4’5 mil milions. Va cruspir-se “préstecs i actius durant la barata tardor anterior”.

Altres arximilionaris, estan esperant pacientment que el seu valor net personal es recuperi. Mentrestant segueixen engolint grans luxes. Com apunta Forbes, pells de marta procedents de Rússia van ser venudes al 30 per cent del seu preu durant la passada tardor. Sabates per a home de pell de vedell negre, fetes a mida i fabricades a  Londres, que es venien a 5.075 $ fa un any, ara podien ser adquirides per només 4.686 $.

Els 400 rics de Forbes, ras i curt, ho estan fent prou bé.

“D’alguna manera”, va fer broma l’analista de la riquesa del Wall Street Journal Robert Frank, “penso que aviat estaran bé”.

Molts dels comentaristes econòmics dels EUA creuen que la mitjana dels nord-americans tornaran a recuperar-se tan aviat com la recessió finalitzi i els que estan sense feina la recuperin.

No hi està d’acord però John Irons del Economic Policy Institute (EPI). L’EPI va publicar la setmana passada un sobri informe titulat, Cicatrius econòmiques: els impactes a llarg termini de la recessió.

Els experts i els polítics, com assenyala Irons, sovint presenten les recessions “com a esdeveniments a curt termini”. Però en la vida econòmica real, com aquest estudi vol demostrar, “l’elevat atur, la disminució de les rendes i una activitat econòmica minvada poden tenir conseqüències duradores.”

L’estudi de Irons resumeix una enorme investigació econòmica que detalla aquestes diverses conseqüències: els estudiants universitaris que han d’abandonar els seus estudis quan el pare o la mare perd el lloc de treball, els treballadors que ja no tornen a recuperar els nivells salarials que tenien abans dels acomiadaments, els nens que patiran una mala escolarització perquè una caiguda en la pobresa els ha deixat mal nodrits i van com una pilota d’una comunitat a una altra. Per a les famílies mitjanes, resumeix Irons, les recessions poden causar danys enormes “en els pròxims anys”.

Altres observadors parlen de caos tant a dalt com a baix de l’escala econòmica.

“Els 400 nord-americans més rics, com tots nosaltres, han perdut molts diners en els últims 12 mesos,” com va afirmar Duncan Greenberg, el coeditor de la llista dels 400 de Forbes, la setmana passada.

¿ “Com tots nosaltres”? No exactament.

Sam Pizzigati dirigeix Too Much, publicació setmanal digital sobre excessos i desigualtats.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.