Impostos indisposats

José I. González Faus. La Vanguardia. La baralla al voltant de la pujada d’impostos  s’anima. La discussió coincideix aquest mes amb la setmana contra la pobresa que se celebra del 13 al 18 d’octubre, en un món amb mil milions de famèlics. Val la pena ajuntar les dues dades, deixant les nostres baralles particulars on Zapatero enganya prometent gravar només als més poderosos i gravant després a les classes mitjanes, i Rajoy continua amb les seves belles frases sense contingut, tan sonores i tan ben cisellades com buides.És millor rebobinar el debat fins a la proposta inicial del Sr. Blanco a primers de setembre: una pujada d’impostos a partir dels 60.000 € d’ingressos (uns 750.000 contribuents deia ell), per invertir en obres públiques creant ocupació, no només per a donar subvencions. Dos milionaris del PP van protestar que això era una agressió als treballadors! A ells es va sumar després Rajoy amb la mateixa música, però d’ell no puc assegurar que sigui milionari: doncs a la tele (Tengo una pregunta para usted), es va negar a contestar la pregunta de quant guanyava.

Les meves reflexions arrenquen d’aquell primer plantejament que recull el punt de partida de l’anomenat “estat del benestar”.

1. En la demagògia del PP hi ha alguna cosa important. Una pujada d’impostos serà estèril si no va acompanyada d’una major persecució del frau fiscal (on Espanya està a l’alçada de la seva selecció futbolística), d’austeritat en la despesa pública i en cotxes oficials, i d’arbitrar formes de control ciutadà sobre el destí d’allò que l’estat recapta. Doncs bé: som el primer país del món en cotxes oficials, més que els EUA, Alemanya o França … I, sobre el control de la despesa, un diputat guanya uns 4000 € que amb dietes i altres estipendis arriben gairebé als 6000, i aquest sou no els ve assignat pel mercat de treball en el qual tant creuen, sinó que se l’adjudiquen ells mateixos!

2. La crisi econòmica s’assembla a la grip A: una pandèmia de la qual se’n surt, i només és mortal per als qui tenien altres malalties prèvies. L’economia espanyola és un d’aquells pacients que contreuen la grip tenint una altra malaltia. Per això, la proposta de Zapatero de crear altres fonts de riquesa, arriba tard: això devia haver-ho fet quan estàvem a la bombolla i ell presumia d’avançar a Itàlia! no ara quan estem a l’UVI.

3. És molt injusta la teoria del degoteig ( “quan la copa dels rics es plena a vessar, les gotes que cauen donen de beure als pobres”). Els milionaris no poden demanar que els famolencs esperin a que hi hagi més riquesa i llavors podran menjar. El raonable és que esperin els milionaris i, quan ja mengem tots, podran ells enriquir-se més. Creure que si els molt rics tenen més, dedicaran aquesta riquesa a crear llocs de treball, és desconèixer interessadament la naturalesa humana.

4 .- A Espanya avui, les rendes del capital tributen totes per igual, i la pressió fiscal és de les més baixes d’Europa. Segons la moral cristiana els impostos han de ser “progressionals”, es adir,  progressius,  (qui té més contribueix amb un percentatge més gran) però cada vegada menys, per no arribar al cent per cent. El 1891 una encíclica res “progre” ensenyava: “la raça dels rics, com que es pot emmurallar amb els seus propis recursos, necessita menys de l’empara de l’autoritat pública; el poble pobre, en mancar com manca de mitjans amb els quals defensar-se, necessita recolzar-se molt en el patrocini de l’estat … Toca als governants beneficiar aquestes altres classes socials i alleujar seriosament la situació dels proletaris. I això en nom del millor dret i sense la més lleu sospita d’ingerència: ja que l’estat ha de vetllar pel bé comú com la seva missió pròpia “(RN 22 i 23). Això repetia el 1965 el Vaticà II: “a l’estat toca impedir que s’abusi de la propietat privada en contra del bé comú” (GS 71). Fonament d’aquest ensenyament és que, quan algú té cobertes les seves necessitats, els diners que li queden ja no són seus sinó dels que ho necessiten. Per això el cristianisme primitiu (quan no hi havia un estat capaç de distribuir) ensenyava que l’almoina no era una caritat superogatoria sinó una obligació d’estricta justícia.

5. Aquesta moral és, per a un catòlic, tant obligatòria com la de l’avortament. Però amb la moral catòlica fa la societat (i la mateixa Església!) una curiosa selecció. Fa 70 anys Pius XI va denunciar que molts catòlics “aparentment fidels en el compliment del seus estrictes deures religiosos, després, en el camp del treball, indústria, professió, comerç o funcions públiques, per un deplorable desdoblament de la consciència, porten una vida contrària a les normes de la justícia “(DR 56). I d’aquell document només va quedar que el papa “condemnava el comunisme”.

6. Compte amb els impostos indirectes que afecten a tots per igual. O millor: afecten molt més el pobre usuari del Centre Arrels (que no té en la vida més gratificació que el tabac que fuma), que el propietari d’un iot que no es ressent molt si li pugen la benzina. “Salta als ulls de tots que, en els nostres temps, no només s’acumulen les riqueses, sinó que també s’acumula una descomunal i tirànica potència econòmica en mans d’uns pocs” (QA 105). Això es va dir en 1941: ¿és possible una democràcia política en una tirania econòmica?

7 .- Sorprèn que alguns es queixin que “es buiden les arques de l’estat” per ajudar els que no tenen, i no es queixessin quan aquestes mateixes arques es van buidar per salvar els pirates que ens havien saquejat.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.