Nobel per a Obama

Xavier Garía de Barbarà. Mai un càrrec polític tan important com el de President dels Estats Units d’Amèrica, havia esdevingut tan potent per a canviar, per bé (ja sabem que per mal hi han hagut molts exemples) i en tants pocs mesos, la situació del món en l’àmbit de les relacions internacionals.Aquest és el cas de Barack Obama, el qual no succeïa precisament a un antecessor fàcil, ni per la seva persona, ni per la seva política, ni per la manera com va acabar guanyant la segona presidència.

Cal reconèixer, també, que poques vegades s’havia arribat a una capacitat tan gran i en tan pocs temps, de lideratge i energia davant la ciutadania, i això, fins i tot, a escala mundial (recordem encara atònits les multituds que Obama congregà a Praga, Berlín, París o Roma, i els seus discursos durant la campanya electoral, al Congrés, a Egipte, a Ghana…). Potser només Kennedy sigui un cas comparable, però alerta, ja no tant. Kennedy no arribà a aconseguir mai un status tan preponderant com el d’Obama, tenint en compte que la complexitat política d’un i altre context polític és semblant.

Però el que no havia passat mai és que, amb menys d’un any de govern, un president hagués aconseguit una distinció internacional de tant alt nivell com el Premi Nobel; i, a més, un guardó concedit als mèrits en matèria de Pau, que té una vinculació directa amb l’acció política de qualsevol governant, i més encara amb la del comandant en cap de l’exèrcit més potent i armat del món. D’entrada, per tant, el Premi Nobel de la Pau, concedit a Obama, sorprèn per totes bandes…

Aquesta concessió pot analitzar-se de dues maneres: una de més favorable, i l’altra menys. Aquesta última és clara: concedir un premi per l’acció política d’un governant que té davant seu quatre anys de govern, o potser fins i tot vuit, quan no ha complert ni el primer any, és il·lús, és desproporcionat. Algú diria, fins i tot, que és més un parany a la seva acció de govern d’ara en endavant, que no pas un esperó… Qui encara no ha pogut consolidar uns bons ideals i unes bones formes, pot ser que sobrevalorant-lo s’acabi ensorrant-lo. I entenc que el Comitè Nobel no devia tenir aquesta prioritat, però sí estic convençut que no ha calculat prou bé ni els efectes ni els riscos.

D’altra banda, la concessió del Nobel a Obama pot ser analitzada, com de fet el Jurat va asseverar, com una motivació a culminar el que fins ara tant clarament ha proposat el mandatari nordamericà. Es tractaria, per tant, d’una mena de forrellat que ajudaria a assegurar o garantir una mica “per la força”, que Obama no es tiri enrere; que tingui, en conseqüència, el suport moral i l’autoritat internacional (que potser ja tenia, però ara amb l’afegitó del Nobel), per no deixar defallir en el coratge necessari per afrontar els canvis profunds que esperen al món d’avui.

Sigui com sigui, el temps, a la inversa que en la resta dels altres Nobel, ens demostrarà si ha estat merescut o no aquest guardó per a Obama.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.