Fam: vergonya humana, còlera divina

José I. González Faus. Vida Nueva. Ja fa més de 35 anys, vaig resumir la reflexió teològica que estava intentant explicar, en una estrofa d’Atahualpa Yupanki: “hay cosas en este mundo-más importantes que Dios- que un hombre no escupa sangre-‘pa’ que otros vivan mejor“. Versos que es carreguen d’energia en un món on tres mil milions d’éssers humans escupen sang, mentre tres o quatre milions de multimilionaris viuen cada vegada millor.

Versos que, a més, mereixen una doble exegesi:

Des del punt de vista del que D. Bonhoeffer anomenava “una noció general de Déu”, l’estrofa és certa. Des del punt de vista dels que creuen en Déu tal com es va revelar en Jesucrist, l’estrofa cobra intensitat perquè (com ja vaig escriure llavors) “és Déu mateix qui ens fa saber que hi ha coses en aquest món més importants que Ell”. I que tota recerca de Déu que s’allunyi  d’aquest camí, només trobarà un ídol.

Però si Déu mateix ens fa saber això, la seva revelació ens porta a cada un de nosaltres a proclamar el mateix: “hi ha coses en aquest món, més importants que jo: que un home no escupi sang … etc”. Hi ha una cosa més important, molt més important que l’anada a la lluna, que el progrés tecnològic, que el triplet del Barça, que l’ “óscar” a la Penélope o el sou immoral de 25 milions de dòlars de Fernando Alonso …

Si Déu existeix, i és així com es va revelar en Jesús, cal imaginar el que sentirà del nostre món. I avui, dia mundial per a l’eradicació de la pobresa, no estarà de més recordar-ho, almenys per una vegada, després del vergonyós fiasco d’aquells objectius del mil·lenni, que només es proposaven reduir la fam assistencialment a la meitat en un termini, crec, de cinquanta anys, i que al poc temps es van declarar fracassats. Fracàs molt previsible si s’hagués recordat la frase de Gandhi: “la terra produeix prou per satisfer les nostres necessitats, però és absolutament insuficient per satisfer els nostres capricis”. I el nostre sistema econòmic pretenia satisfer aquesta necessitat primària de la fam, dedicant-se a produir per als capricis dels ja satisfets.

El cristià pot comprendre, a la llum del que s’ha dit, la serietat de la profunda afirmació de K. Barth (segons molts, el més gran teòleg del s. XX): tot home al llarg de la seva vida, ho sàpiga o no ho sàpiga, es veu confrontat amb “el significat absolutament transformador del fet que Déu existeixi”. I qui no sigui creient, però es consideri home de bona voluntat, percebrà que aquest ensenyament de Barth condueix necessàriament a allò que, també per aquelles dates, proclamava E. Mounier: en el futur (que ja ha arribat) els homes no es distingiran per si creuen o no en Déu, sinó per com es situen davant les víctimes del planeta. Si les coses són així, i jo crec que són així, em permetré acabar amb un parell d’interpel.lacions.

La primera es dirigeix als mitjans de comunicació. He dit altres vegades que la major responsabilitat dels mitjans avui no està només en com tracten els seus temes, sinó en els temes que trien tractar. Així doncs, admirats Iñaki Gabilondo, Carles Francino i altres, quan començaran vostès els seus noticiaris dient-nos amb pena: avui han mort de fam a la terra més de 10.000 persones? Perquè es tracta d’una xifra de víctimes molt superior a la que provoquen els accidents de trànsit o de treball, o la violència de gènere, o els morts en qualsevol terratrèmol. I, davant d’aquesta desproporció, valen les paraules que Jesús va adreçar als que ell anomenava fariseus-hipòcrites: “allò s’havia de fer, sense oblidar això”. És a més un xifra que tots tendim a oblidar com més aviat millor, i per això necessitem que ens la recordin.

La segona interpel·lació s’adreça als cristians: gran part dels màrtirs que va donar el cristianisme en el passat segle, ho van ser per haver-se situat al costat de les víctimes de la terra (bisbes com Romero i Angelelli, Ignacio Ellacuría i els seus companys, el secretari de Casaldàliga que va rebre una bala que anava dirigida al bisbe …). No s’entén doncs com els cristians hem apagat els ressons d’aquella cançó que fa trenta anys ens omplia les boques amb els seus hendecasíl·labs demolidors: “El seu nom és El Senyor, i passa fam – i clama per la boca del famolenc – i molts que ho veuen passen de llarg – de vegades ocupats en les seves pregàries … Està malalt, està afamat està nu – però Ell ens jutjarà per tot això “.

La Bíblia va començar a partir d’una suposada veu de Déu que deia: “he sentit el clam del meu poble”. Es va tancar amb una altra veu que, des de la fe recobrada en Jesús, escrivia: el clam dels salaris que heu defraudat als vostres jornalers arriba fins al cel (carta de Jaume 5,4.5). Però avui pel que sembla, i com va escriure fa anys Lipovetsky, aquest clam no arriba a les nostres oïdes perquè les tenim tapades per uns auriculars que ens connecten amb alguna de les últimes llaminadures electròniques.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.