Tere Iribarren. Llegeixo a ‘El País’ del 24 juny un article’ La joventut ni-ni ‘, que ni estudia ni treballa, i no em deixa indiferent, més aviat em deixa afectat: Aquests joves tan preparats i satisfets amb les seves vides, i tan vulnerables i perduts, no encerten a albirar una sortida airosa, ni a combatre aquest estat de cosa. Ha sorgit una generació apàtica, desvitalitzada, indolent, moguda en el confort familiar?
A la vegada veig una pel·lícula, LOL, que recomano a pares i educadors, també em regira l’ànima d’educadora a voltes un tant conformada. En aquest cas més que en aquests joves vulnerables i perduts, penso en els pares de la pel·lícula, més adolescents que els fills, que viuen a la lluna, sense voler mirar i que han desposseït als joves de valors i coherència.
Vull apostar per una joventut amb-amb. Llegeixo a Catalunya Cristiana la notícia de diversos joves que conec, que deixen la seva estiu i se’n van al Txad, i només arribar a l’aeroport de N’Djamena se senten impactats pels valors d’Àfrica: per l’acollida, per com els esperen, com els regalen només arribar la seva generositat. Són joves que han posat el seu saber al servei de les persones que necessiten suport, Nani i Luis es quedaran treballant a l’Hospital de Goundi. Tenen molts noms: Oscar, Helena, Blanca, María.
Són també una joventut que es compromet amb projectes de vida, que s’apunta per a treballar amb nens-sense-vacances, amb transeünts del carrer, són joventut solidària i compassiva. Una joventut de la qual no es fan pel·lícules ni s’escriuen molts articles. Trobar-los a la vida és un regal, perquè ajuden a reforçar la nostra utopia i el nostre afany de que un altre jove és possible.