Luís Sols. No és difícil fer un balanç de les recents eleccions europees: perd Europa, guanya la dreta. Els partits de dretes ja eren majoritaris al Parlament europeu però han augmentat la seva majoria de manera molt significativa. En canvi, el grup dels socialistes europeus afronta aquesta nova legislatura amb mínims històrics. Perd Europa i no només perquè la dreta és avui menys europeista que l’esquerra.Perd Europa a causa de la descomunal abstenció, perquè molts han votat pensant només en la política interna, i perquè els partits explícitament antieuropeistes han experimentat un avançament notable.
A què es deu aquest allunyament ciutadà del projecte europeu? La Unió Europea ha creat un àmbit excepcional de prosperitat i ha consolidat el model que promou una major qualitat de vida, l’estat del benestar. És també l’àrea de més respecte als drets humans i al medi ambient. Molts països lluiten desesperadament per entrar-hi, per què, doncs, aquest desinterès dels ciutadans?
En part perquè s’ha perdut la il·lusió. La il·lusió fundacional per crear un espai de pau perd força a mesura que els conflictes que van assolar Europa durant segles queden cada vegada més llunyans. La il·lusió per construir una identitat europea que ens doni veu pròpia al món es va difuminar amb el fracàs estrepitós de la Constitució europea. La Xina i l’Índia es consoliden com a nous agents globals, però no la Unió Europea.
Europa apareix avui davant dels ciutadans com un fòrum confús de discussions interminables de les quals de tant en tant emergeix una decisió de la qual ningú no sembla responsable. Si amb quinze membres ja era difícil prendre decisions, amb vint-i-set és gairebé una missió impossible. La Constitució europea havia d’haver superat aquesta situació oferint uns símbols comuns i un marc de decisions eficient i ben definit. Ara es percep la magnitud d’aquell fracàs. Una Europa encallada no interessa gairebé a ningú, i una Europa que no interessa gairebé a ningú, difícilment es podrà desencallar.
Triomfa el model anglosaxó d’Europa. Fa mig segle, França i Alemanya promovien una Europa amb una dimensió política i econòmica. El Regne Unit, poc identificat amb Europa, només volia una unió duanera. Va fracassar i va acabar demanant l’ingrés a la Comunitat Europea. Però des de dins ha aconseguit imposar el seu model, amb el suport de la majoria dels països ingressats de fa poc, interessats a participar en la prosperitat europea, però no en el seu projecte polític.
Guanya la dreta. La tendència sembla que forma part d’un moviment de llarg termini. Fa anys que arreu del món la dreta sembla que ha aconseguit certa unitat al voltant de la deslegitimació del que és públic enfront del que és privat, la defensa dels interessos nacionals, la seguretat i els valors tradicionals. L’esquerra, en canvi, sembla desconcertada entre l’obrerisme tradicional, la defensa de l’estat del benestar, l’acceptació del mercat, l’ecologisme i la maximització dels drets individuals. Una confusió que augmenta amb els populismes llatinoamericans o la tercera via quasi dretana del laborisme anglès. L’esquerra paga cara la seva manca d’identitat. Avui, les victòries de la dreta semblen el normal i les de l’esquerra, el que és excepcional. La crisi ha certificat el fracàs del model ultraliberal. Però mentre els Estats Units d’Obama sembla que ho han entès i recuperen el protagonisme de l’Estat, apropant-se al model europeu, Europa vota una dreta poc estatalista, però que promet la defensa a ultrança dels interessos de cada país.
Luis Sols, publicat a Catalunya Cristiana 2 de juliol 2009