Santi Torres. En cada elecció es repeteix el mateix guió. L’endemà de les eleccions els mitjans de comunicació acostumen a fer-se ressò dels bons resultats d’algun partit de caire ultranacionalista o xenòfob. En aquest cas per exemple li va tocar a Holanda amb l’obertament anti-islàmic PVV de Geert Wilders que va recollir prop d’un 17% dels vots.
A Europa existeixen uns quants partits amb representació parlamentària que han actualitzat i modernitzat discursos de caràcter populista. No tots tenen els mateixos accents però si que són partits que posen com a centre el “problema” de la immigració i que comparteixen uns plantejaments dirigits a recollir el vot de persones desenganyades amb les polítiques dels partits anomenats tradicionals. N’hi ha a Bèlgica, a Aústria, a França, a Itàlia i en molts altres països on tenen escassa implantació.
Tot i la feblesa d’aquests partits, els seus discursos acostumen a trasbalsar el panorama polític del lloc on estan inscrits, contaminant-ho tot. I és aquí on el populisme té la seva força.
Aquest tipus de partits no han crescut a les darreres eleccions (exceptuant alguns casos puntuals) però en canvi alguns dels seus postulats si que han estat assumits de manera desacomplexada per partits amb més representació parlamentària. És en aquest sentit que caldrà témer en la propera legislatura polítiques molt més dures en quan a immigració i control de fluxos. No cal esperar doncs a partits extremistes quan alguns d’aquests discursos extrems esdevenen ja discursos habituals per diputats d’alguns dels grans grups de la cambra. Així va passar en el cas de la directiva europea del retorn, i així, desgraciadament continuarà passant.