Apostar per Europa

Dolors Ollé. Després d’una campanya marcada per la crisi econòmica, feta en clau interna –el discurs sobre Europa ha estat molt absent en aquests comicis- els resultats del passat diumenge bé mereixen una certa reflexió. L’alta abstenció a tota Europa (57,06%), ha afavorit els bons resultats dels grups politics euroescèptics, extremistes i alternatius, que s’han vist així sobrerepresentats; s’ha produït un gir vers el centredreta en detriment dels socialistes i les esquerres, encara que no dels verds, que veuen ampliat el seu pes i la seva influència a l’eurocambra, ocupant el quart lloc, gràcies als bons resultats a Alemanya i França; també cal remarcar un perillós avenç de l’extrema dreta en molts estats europeus. El creixement del vot euroescèptic o del que directament mostra desinterès per la construcció europea, ha generat anàlisis que fan preveure que el procés d’integració europea patirà una certa aturada. La ratificació del tractat de Lisboa es complicarà i s’alentirà. I una dada important: al conjunt d’Espanya el vot en blanc es converteix cada cop més en protagonista electoral: a Espanya 220.000 persones van expressar així el seu descontentament amb la manera de fer política. On més decimals va tenir aquesta forma de desafecte va ser a Catalunya: el 3% dels ciutadans rebutgen tots els partits i no es resignen a l’abstenció perquè volen fer-ho notar.

Aquest balanç a corre cuita em porta a les següents reflexions:

L’abstenció ha anat creixent però no és cosa d’ara: des del la primera convocatòria a elegir diputats europeus per sufragi universal i directe, el 1979, les taxes d’abstenció han estat altes. I és en gran part perquè els ciutadans dels diferents Estats de la Unió no se senten representats pel Parlament europeu ni perceben els reptes d’unes eleccions d’aquest tipus. És fàcil buscar culpables i veure’ls en els partits o en la desídia d’una opinió pública cada cop més divorciada de la classe política i alienada. Certament hi ha una responsabilitat gran en la política que fan els partits i que ha propiciat una campanya i  un vot en claus internes, però no tot es deu a això ni a la desimplicació ciutadana: cal recordar els dèficits democràtics de la UE, malgrat aquesta sigui la organització internacional més “perfecte” en el seu disseny de les existents.

I és que el Parlament Europeu no és un veritable Parlament en el sentit que té en un Estat de Dret, perquè no te les seves funcions.  Així, el paper del Parlament, encara que creixent, és limitat i la seva actuació poc visible als electors. Encara que legisla, no te dret a la iniciativa legislativa, no exerceix cap control sobre els ingressos pressupostaris i només te influència marginal sobre les despeses, no exerceix la funció de control sobre el Consell europeu que és l’òrgan que de veritat governa i té un paper limitat en les eleccions dels Comissaris i del President. Amb aquestes característiques, no és estrany que la seva actuació sigui poc “llegible” pels electors de cada Estat de la UE. Això ens porta a la consideració que el Parlament europeu només té futur en la perspectiva d’una construcció democràtica europea, la qual cosa està des de fa temps paralitzada.

Per altra banda, no tota abstenció és desídia de l’electorat. Hi ha abstencions per convicció, en part pel que acabo de dir. I, a més, ens cal una reflexió sobre la pujada de vot en blanc, en especial a casa nostra i que de ben segur trasllueix el desencís i fins i tot el vot de càstig a una manera de fer política que no porta enlloc: en tenim una bona prova en la barroera campanya electoral darrera i en els espots publicitaris de gran part dels partits, plens de demagògia barata i manipulació de l’opinió pública.

Aquests resultats són, doncs, un toc d’atenció. Si la classe política no fa altres plantejaments, que tinguin en compte el bé de la col·lectivitat –en aquest cas d’Europa, però podríem dir el mateix a nivell estatal, de les Comunitats Autònomes, local- per sobre dels interessos personals i de partit, ens anirem submergint cada cop més en una crisi de legitimitat i en sortirem perdent tots, perquè en el món de la globalització, per a poder fer front als reptes que tenim plantejat els estats es veuen incapaços: només podrem entomar els nous reptes des d’ instàncies supraestatals, cosa que ha de comportar la cessió d’importants cotes de sobirania per part de les entitats estatals. Urgeixen, doncs, polítiques europees basades en el consens, la cessió de sobirania, el principi de subsidiarietat i la solidaritat. I això no és altra cosa que dir que avui més que mai cal reemprendre amb il·lusió el procés de construcció política d’Europa per a que aquesta tingui veu i capacitat de decisió en l’escenari internacional. Necessitem una Europa democràtica que col·labori en la governança global; això ens és imprescindible per a que puguem viure en democràcia en les instàncies més properes, estatals, locals. Necessitem una Europa  cohesionada que sàpiga combinar la llibertat i el progrés amb el reforçament de la seva dimensió social. I també una Europa que respecti i valori la diversitat com l’expressió de l’aspecte essencial de la seva historia i de la seva personalitat, que no aspiri a una uniformització sinó que aposti a fons per la convivència fraternal d’identitats diferents. Aquesta és la lliçó dolorosament apresa en segles de conflictes per imposar hegemonies i que Europa pot oferir al món com a exemple de compromís amb el diàleg i col·laboració.

Però les institucions europees només tenen sentit si hi ha una verdadera voluntat de viure junts i per això és important tenir un imaginari col·lectiu engrescador. Europa no es fa sola: el projecte europeu necessita que els ciutadans se’ls facin seus. Per això    només si som capaços d’il·lusionar una nova generació d’europeistes, el projecte europeu podrà reeixir. No ho podem perdre de vista.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.