Veus. Josep M. Lozano. Si hi ha una cosa que em sulfura i que em provoca desconcert i malestar és constatar com, des de fa ja força temps, s’ha consolidat l’ús del qualificatiu radical per referir-se a les persones que duen a terme actuacions violentes. Tertulians, informadors, articulistes i editorialistes parlen alegrement dels radicals quan els protagonistes de la informació són, ras i curt, violents. A més, sovinteja que radical passa a ser un adjectiu que acompanya a substantius com és ara els joves o el nacionalisme, (o als afeccionats al futbol) contaminant-los de manera que els acaben acolorint de manera indeleble, i potser no sempre de manera innocent.
Tanta apel·lació a uns presumptes grups o personatges radicals més aviat sembla un eufemisme o un subterfugi per evitar anomenar les coses pel seu nom: violència, o qualsevol dels seus equivalents directes. Com si el pudor, o potser simplement la por, provoquessin unes exquisitats retòriques que no tenen justificació. Estem davant d’un cas d’apropiació indeguda del llenguatge, que no és merament semàntica, sinó que deteriora la nostra capacitat d’entendre la vida i de situar-nos en ella.
Si consultem la seva etimologia, el primer que llegim sobre radical és “que pertany a les arrels vitals”, i posteriorment trobem variacions sobre la referència a les arrels i, per extensió, als principis o els fonaments, i als canvis de caràcter transformador vinculats a ells. Si em fico en aquest mullader és perquè, des del meu punt de vista, no som en darrer terme davant d’una qüestió merament filològica -no és aquest el meu ofici- sinó davant d’una qüestió d’un notable gruix cultural i social. Qüestió que tampoc no es correspon amb el sentit polític se li ha donat al terme en les seves diferents tradicions; ja sigui l’anglesa (procés polític de renovació de la vida civil i de l’ordenació política); la francesa (moviment reformista fidel als principis de la revolució de 1789), la italiana (republicanisme democràtic d’esquerres), o la llatinoamericana (formacions polítiques populars de centre esquerra).
Crec que ser radical en algunes qüestions i amb relació a certs valors és una actitud legítima i molt seriosa, que pot desembocar en compromisos certament arriscats. Compromisos que sovint impliquen sofrir violències, i no precisament generar-les. Compromisos que, històricament, han portat moltes persones a sacrificar les seves pròpies vides, i no pas a sacrificar la vida dels altres.
Insistim-hi una vegada més. El radicalisme és una actitud personal madurativa que sosté els compromisos que configuren el que fem amb la nostra pròpia vida (i no el que fem amb la vida dels altres), malgrat que no resultin conformistes o complaents amb el que està establert. Perquè, al cap i a la fi, si parlem de radicalisme, del que es tracta és de connectar amb arrels vitals, i no amb arrels mortíferes. En definitiva, orientar la pròpia biografia en el marc d’un projecte al servei de la vida, i no al servei de la mort. El que està en joc i el que ens interpel·la quan parlem de radicalisme és conrear les nostres arrels vitals, i arrelar-nos en el que ens fa viure, encara que això ens porti a transformar les nostres maneres de viure.
Per això em temo que potser tampoc no sigui casual aquesta confusió -plenament entronitzada- entre radicalisme i violència. En una societat on abunda la lleugeresa, i no precisament a les lleixes dels supermercats, també resulta més còmode associar el radicalisme a la violència destructiva, per a així poder expulsar-lo dels nostres horitzons legítims o possibles. Perquè certes preguntes veritablement radicals pertorben les nostres comoditats. I certes opcions autènticament radicals desemmascaren les nostres renúncies i les nostres dimissions. Potser el que en veritat s’està esdevenint, conscientment o inconscient, és que per protegir-nos de la força interpeladora del radicalisme preferim -ves per on!- legitimar en el seu nom la destrucció, i així ens estalviem compartir la resposta a l’autèntica pregunta radical: on són les meves arrels vitals?
No serà la depauperació semàntica del radicalisme, en el fons, el símptoma que hem optat personalment i col·lectivament per la comoditat de no preguntar-nos per les nostres arrels? Només podem viure amb autenticitat si estem plenament arrelats en l’essencial de nosaltres mateixos però, és clar, fer-nos aquesta pregunta ni se’ns ocorrerà si ser radical és una cosa connotada negativament en els nostres fluxos mediàtics. Per dir-ho a l’estil de Bauman, sembla que en els temps que correm és molt millor ser líquid que ser radical. Clar que de vegades ens lamentem que en la nostra societat hem perdut el nord. Però no hi haurà una relació entre haver-lo perdut i estar desarrelat? No hi ha una connexió directa entre crisi de valors socials i crisi d’arrels personals?
Aquestes no són preguntes innòcues. Ni són preguntes absents en la nostra societat. Són preguntes que emergeixen contínuamente en els contexts més insospitats. Apareixen quan mirem més enllà del mirall autocompalent de la nostra cultura de la satisfacció. Apareixen en l’acceptació i el respecte davant del testimoni de qui viu d’acord amb una ètica de l’autenticitat i sense exhibicionismes. Apareixen en el desolador buit que es percep quan busquem la resposta d’algú que ens parli des de l’experiència de conrear les seves pròpies arrels vitals i, en lloc d’això, només trobem discursos institucionals manufacturats i enllaunats. (Recordo que quan estudiava química al batxillerat –matèria en la que era un desastre- un dels pocs conceptes que em va espavilar fou quan vaig sentir parlar dels radicals lliures: poques vegades com aquella un terme químic em va semblar càlid i em va fer somniar: on són, avui, els radicals lliures?)
I si no som capaços d’abordar radicalment aquelles qüestions que més ens afecten vitalment, almenys no siguem còmplices d’una rendició i tinguem el valor d’anomenar els violents i la violència pel seu nom. I deixem els radicals en pau.
Si només ens queda la paraula, almenys no ens deixem robar les paraules.
www.josepmlozano.cat