Desencallar Europa

Luís Sols. Resulta difícil saber a qui votar si un no sap què està votant. Els ciutadans no saben molt bé quina influència té la Unió Europea en les seves vides ni quins poders té el Parlament Europeu que ara es tria. Algun partit ha tractat de mobilitzar imaginant què podria passar si es vota a altres, però el resultat ha estat molt poc creïble.

La gran veritat és que el Parlament Europeu decideix molt poques coses. Contribueix a legislar sobre les escasses matèries sobre les que Europa té competències, però les seves normes han de ser aprovades també per un Consell de Ministres que avui, amb 27 Estats, resulta bastant ingovernable. El color polític dels grups que han obtingut més vots sol condicionar el perfil del president de la Comissió Europea, però finalment són els 27 Estats qui decideixen el nom del nou president de l’executiu europeu.

A més, el president de la Comissió no nomena lliurement als seus comissaris, sinó que ha d’escollir com a mínim un per cada Estat, i només d’entre els que li proposa el govern corresponent. O sigui, que el Parlament que ara triem condiciona molt poc la Comissió Europea. Una Comissió que tan sols administra una mica més del 1% del PIB de la Unió, una xifra mínima comparada amb el 30-40% que solen administrar els Estats.

Aquest panorama, desolador des de la perspectiva europeista, seria molt diferent si fa quatre anys els europeus haguéssim votat amb decisió la Constitució europea. Però llavors tots semblaven tenir un paràgraf que no els resultava del tot convincent. Amb 448 articles que fusionaven desenes de tractats i que estaven destinats a 480 milions d’europeus de totes les ideologies, difícilment podia evitar que cadascú trobés el seu paràgraf inconvenient. Va faltar la grandesa que va fer possible les grans Constitucions estatals o la Declaració Universal de Drets Humans.

Europa va encallar fa quatre anys i aquí segueix, avarada a la platja sense poder decidir gairebé res i sense perspectives d’avanç. Fins i tot el tímid Tractat de Lisboa, que després d’aplicar mil rebaixes tractava de salvar les restes del naufragi, està encallat després del “no” irlandès. És el triomf pòstum del projecte anglosaxó d’Europa.

Fa mig segle els països continentals, amb França i Alemanya al capdavant, promovien una Europa amb una dimensió tant política com econòmica. El Regne Unit, poc identificat amb Europa, volia poc més que una unió duanera amb unes institucions reguladores. Va fracassar i va acabar demanant l’ingrés a la Comunitat Europea, però des de dins ha aconseguit imposar el seu model. La clau va estar en aconseguir que els poc europeistes estats de Centre Europa entressin abans que la Constitució estigués aprovada. Des d’aleshores l’euro-escepticisme ha avançat a passos agegantats oposant, enfront de tota evidència, els interessos nacionals als interessos europeus.

Això és el que de veritat es decideix en aquestes eleccions. Un Parlament europeu dominat per partits d’escassa vocació europea, obsessionats per la defensa dels interessos nacionals de cada Estat, seria vist com la prova que Europa ja està bé com està i que no ha de seguir avançant. Una abstenció elevada seria interpretada més o menys de la mateixa manera, com l’evidència que els ciutadans no estan interessats en el desenvolupament del projecte europeu. En canvi, un Parlament europeista elegit amb un elevat percentatge de participació se sentiria legitimat i seria un puntal que contribuiria poderosament a desencallar Europa.

Cal recordar que Europa no és ja només per als europeus, s’ha convertit en un referent mundial. La Unió mostra a totes les zones del món que és possible renunciar als egoismes nacionals o estatals més immediats i de dotar d’institucions regionals (de regions del món) poderoses que promoguin la prosperitat i els drets de tots els ciutadans. Europa mostra també a tots que és possible compatibilitzar la prosperitat econòmica amb les garanties socials de l’Estat del Benestar. Però una Europa fracassada, desunida, incapaç d’influir en els esdeveniments mundials, no és model per a ningú.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.