Jaume Flaquer. El dissabte passat 16 de maig, no només va ser “la nit dels museus” a Barcelona. Les mesquites també van fer una jornada de portes obertes. En realitat, les mesquites sempre estan “obertes” ja que no hi ha cap llei islàmica que impedeixi a un no musulmà entrar en elles. La prohibició d’entrar en les mesquites del Marroc va ser imposada pel protectorat francès i aquí es va quedar! A Orient no hi ha cap impediment sempre que es faci amb respecte. Allà la prohibició sol ser la contrària, la d’un musulmà d’entrar en una església, no sigui que algú vulgui evangelitzar …
En realitat, l’entrada a les esglésies difereix segons les escoles d’interpretació de la llei islàmica. La més rigorista, la hanbalita inspiradora d’Aràbia Saudita, prohibeix tota entrada en una església. Les altres només prohibeixen la participació en un culte cristià. A Barcelona, els imams (millor escriure’l amb “m” tal com ho sol·liciten) han visitat l’Església del Palau dels jesuïtes i han anat diverses vegades a Barcelona amb gran interès i fins i tot amb profunda comunió espiritual.
Aquesta vegada, jo volia “tornar” la visita. A les 19:00 començava l’acte públic en la nova mesquita de la comunitat pakistanesa del Raval “camí de la pau”, al costat de l’Església del Carme, defensora del dret dels musulmans a poder resar. Després de buscar un pam quadrat per deixar les meves sabates i creuar un eixam de càmeres i periodistes accedia a la sala d’oració, plena de gent, esperant que comencés l’acte. La mesquita és en realitat uns baixos de comerç. Les rajoles blanques, la llum basada en desenes de fluorescents de llum freda, i un Mihrab poc decorat em feia pensar que la comunitat islàmica no hauria d’esperar a tenir una gran mesquita a Barcelona per tenir espais de pregària càlids i inspiradors. Amb un bon dissenyador d’interiors … Encara que amb un sostre tan baix reconec que és difícil.
Però això és anecdòtic comparat amb l’esforç d’acollida de la comunitat islàmica als visitants. M’alegro que al final s’obrís aquest centre. S’ho mereixien, pels esforços de bon veïnatge dels musulmans d’aquesta comunitat a més de ser un dret indiscutible.
L’acte va començar amb una breu recitació de l’Alcorà. És d’agrair el verset escollit: “Si Déu hagués volgut us hauria fet d’una sola comunitat”. Significa que la divisió entre cristians, jueus i musulmans, és quelcom volgut per Déu i per tant, una riquesa positiva si sabem viure’l així. Muhammad Iqbal i Muhammad Halhoul, bons amics meus, van donar la benvinguda amb discursos breus. El primer en el seu to afable acostumat i el segon més reivindicatiu, contra “algun partit polític que fa campanyes contra l’obertura de mesquites”. Després, José Montilla va dir també unes paraules. La seva presència era veritablement significativa i un honor per a la comunitat islàmica. Estava acompanyat dels cònsols de Pakistan i el Marroc, de la directora general d’Afers Religiosos de Catalunya, Montserrat Coll i d’alguns diputats del Parlament, Mohammed Chaib, per exemple. Estàvem a més la majoria dels que treballem en el diàleg interreligiós institucional a Barcelona, gent que ens coneixem tots i que gaudim de saludar-nos a cada acte.
Des d’aquí, agraeixo i felicito als organitzadors.