La crisi dels sense sostre

Salvador Busquets. Fa uns mesos que va esclatar la crisi. Ara que hi estem ficats de ple, cada dia sentim parlar de com afecta a diferents col·lectius: autònoms, construcció, sector automobilístic, petites i mitjanes empreses.

A aquells que ja abans de la crisi no tenien res, les persones que dormen al carrer o en albergs, com els deu afectar la crisi? La resposta és diferent, en funció d’on és situï i qui respongui a la qüestió. Si preguntéssim directament a una persona que no té llar i que viu literalment al carrer, possiblement ens diria que ja no té res, absolutament res que la crisi li pugui arrabassar: sense treball, sense habitatge, amb les relacions familiars i socials inexistents, amb una salut deteriorada per hàbits insans i condicions de vida indignes, què pot perdre amb aquesta crisi? dormir sota un sostre?

Ja abans de la crisi, prop de 900 persones dormien cada nit al carrer. La crisi s’emportarà les llombardes i les voreres dels carrers? Oi que no? La crisi no els hi afecta.

Un treballador social ens diria que cada cop costa més aconseguir una plaça d’alberg; que els menjadors socials tenen una llista d’espera de tres mesos, quant fa mig any era de quinze dies; i que les subvencions estan congelades, quan no retallades, donat l’augment de demandes i la necessitat de repartir entre molts el poc que s’ha augmentat.

Però crec que per a una persona que dorm al carrer, els efectes més perversos de la crisi es situen a un altre nivell. Sabem que amb el suport adequat, les persones en situació d’exclusió poden superar-la i poden estabilitzar la seva vida, i que aquest procés es produeix malgrat hi hagin circumstàncies que incrementen la seva vulnerabilitat personal, tals com determinades conductes (alcoholisme, addiccions) o determinats factors individuals (salut deteriorada, malalties mentals, pèrdua de treball, trencament de relacions de parella). Sens dubte, aquestes circumstàncies són elements precipitants o circumstàncies significatives, que faciliten el procés d’exclusió.

Però també sabem que la importància del seu efecte marginalitzador i excloent depèn del marc estructural. En un país com el nostre, on ja abans de la crisi l’accés a l’habitatge s’havia convertit en un greu problema de classe mitjana, i on el mercat de treball es caracteritzava per presentar un dels índex més alts de l’UE en quant a precarietat laboral, l’evolució d’aquests dos elements, claus per a superar la situació d’exclusió, ha empitjorat.

Amb la crisi, el marc estructural on es situa la trajectòria personal de qui dorm al carrer s’ha modificat a pitjor, fent més difícil acabar processos que superin la situació dels sense llar. Ho pitjor és que aquest fet està passant desapercebut, i fa que ens fixem només, encara més, en les circumstàncies personals com a causa de la seva situació. Confiem en que una mirada crítica i la proximitat a qui dorm al carrer, orienti les decisions dels qui tenen la responsabilitat de vetllar pels ciutadans més vulnerables.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.