Josep F. Mària. El mateix 20 d’octubre que ETA anunciava la fi definitiva de la lluita armada, les notícies de la televisió mostraven la captura i el linxament fins a (després de) la mort del dictador libi a la seva ciutat natal. El periodista que comentava les imatges esfereïdores de la violència contra Gadafi afirmava: “Quan l’han capturat, l’odi acumulat en 42 anys de dictadura s’ha desfermat i ha estat linxat”.

L’explicació se’m va ennuegar. Potser perquè davant d’imatges com aquesta vaig pensar que era millor callar i desitjar que les vegi el mínim de gent. O perquè, posats a explicar-les, tal vegada podem trobar causes addicionals a l’odi. En efecte, suposem que Gadafi i els seus són arrestats vius i portats al Tribunal Penal Internacional: us imagineu la colla de noms de còmplices del coronel – propers o llunyans – que sortirien a la llum? No us sembla molt senzill que algun d’aquests noms ja hagi guanyat influència al Consell Nacional de Transició i tingui un peó a Sirte que s’asseguri que el dictador no en surt viu?

Ho vam comprovar amb la caiguda del mur de Berlín a Europa de l’est: l’habilitat dels còmplices dels dictadors  al final del règim és ser prou lúcids – o cínics- per canviar de costat a temps i córrer un vel ben gruixut sobre llurs complicitats: si pot ser, tot apuntant-se a primera fila del linxament del dictador, que mor carregant davant de tot el poble les culpes de molts, esdevenint boc expiatori. Ja ho va dir Lampedusa durant els canvis polítics de la unificació d’Itàlia: a “Il gattopardo”, un d’aquests hàbils còmplices de l’antic règim afirma que cal canviar les coses perquè res no canviï. És a dir, perquè el cínics segueixin remenant les cireres. Però n’és condició necessària la mort del boc expiatori. Justament per això, entre altres raons,  sóc contrari als linxaments i a la pena de mort.

I ara què, Líbia? L’historiador i premi Nobel d’Economia Douglass North defensa que els canvis socials no estan necessàriament dissenyats per portar a situacions més satisfactòries; però que els canvis de context polític o econòmic generats pels poderosos per mantenir llur poder poden ser aprofitats per grups ben intencionats per crear una societat millor. Aquest és el repte que tenen entre mans els libis i els seus governants actuals –els que venen d’abans i els nous. Que tinguin tota la sort i inspiració del món. Inshallah!

Josep F. Mària

Jesuïta i professor d’ESADE

http://goo.gl/70X5c
¿TE GUSTA LO QUE HAS LEÍDO?
Para continuar haciendo posible nuestra labor de reflexión, necesitamos tu apoyo.
Con tan solo 1,5 € al mes haces posible este espacio.
Jesuita. Doctor en Economía (UB). Licenciado en Teología (FTC). Profesor de Análisis Social, Ética y Religiones del Mundo en ESADE. Miembro de Cristianisme i Justícia. Patrono de la Fundación IQS y miembro del Consejo Superior de la Universidad de Comillas. Estudia sobre valores y educación superior, en particular desde la tradición jesuita. Colabora regularmente en la web www.pregaria.cat (apartado Prega/Al cor del món).
Artículo anteriorLos pastores de Belén fichan por el Corte Inglés
Artículo siguienteJoan Antoni Melé: «No podemos separar nuestro dinero de nuestros valores»

1 COMENTARIO

  1. Quan vaig veure les imatges del linxament de Gadafi vaig pensar el mateix que tu, Pep. El que encara em va saber més greu (i em va preocupar molt), va ser el tractament digem-ne «comprensiu» que en van fer els mitjans de comunicació. La lectura va ser, més o menys, la de «tal faràs, tal trobaràs». I sí, la mort ràpida, sense llum ni taquígrafs i a mans de gent «esvalotada i plena de ràbia» convenia i molt als que fins no fa massa temps havien estat «amics» de Gadafi. M’estic referint a Espanya, França (que s’endurà una bona picossada en la Libia post-Gadafi), Alemanya, i així fins a una llista molt llarga. I tothom mirant cap un altre costat, que és molt més còmode…

DEJA UN COMENTARIO

Por favor ingresa tu comentario!
Please enter your name here