El papa Francesc als Emirats Àrabs: en la frontera religosa

El papa Francesc als Emirats Àrabs: en la frontera religosa

Jaume FlaquerEl papa Francesc ha decidit novament escollir la destinació del seu viatge en funció de la seva situació fronterera (3-5 febrer 2019). Emirats Àrabs ho compleix amb escreix. Aprofitant l’interès dels Emirats d’oferir una cara amable envers Occident per convertir-se en un gran pol d’atracció financera i turística, tot convertint-se en un lloc de pas obligat per connectar Europa i Àsia, en competència amb Qatar, el papa ha decidit visitar-lo per defensar les minories cristianes en terra islàmica i per treballar per la pau amb els musulmans.

L’eucaristia davant 180.000 fidels a l’estadi Zayed Sports Center ha estat una imatge molt eloquent de la voluntat d’aquest país de presentar-se com a tolerant en matèria religiosa. Hi van ser presents també fins i tot 4000 musulmans. El camí que queda per recórrer per obtenir la llibertat religiosa en els països islàmics serà llarg. Solament podem mencionar a Indonèsia en aquest sentit. Tanmateix, la trobada als Emirats és molt important si la comparem amb la realitat de la veïna Aràbia Saudí, on està prohibit per llei la celebració de qualsevol ritual religiós que no sigui l’islàmic, no solament en públic sinó també en privat. L’existència d’una església és doncs ara per ara inimaginable. Emirats, en canvi, en conté diverses per atendre el 12,6% de la població, que es cristiana, és a dir, fins a un milió de persones (molts d’ells filipins, indis, àrabs cristians i occidentals en general). A Dubai n’hi ha inclús un temple hindú i un de sikh.

La visita del Sant Pare marcarà una nova fita en el trobament amb el món islàmic comparable en magnitud a la trobada de s. Joan Pau II amb joves musulmans a Casablanca (1985), i que es vol reeditar a finals del mes de març. La trobada a Emirats se situa en continuïtat amb aquella de l’abril de 2017 amb el Consell d’Ulemes a El Caire però s’ha volgut anar més lluny signant un important document amb la màxima autoritat religiosa d’Egipte i gran referent del món islàmic: “Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència”. Aquesta fraternitat universal es funda en la fe en un Déu que “ha creat tots els éssers humans iguals en drets, en deures i en dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans”. Els primers paràgrafs comencen tots “En el nom de” ressonant tant el principi de qualsevol sagrament cristià (En el nom del Pare…) com de qualsevol acte musulmà (Bism Allah…). En el contingut ressonen les grans preocupacions de Francesc, perquè fa un repàs de les grans marginacions i pobreses del nostre món, així com dels refugiats i exiliats que han hagut de fugir a causa de les guerres. Els musulmans s’hi veuen reflectits pels horrors que estan vivint pel terrorisme en nom de Déu. Es citada una referència fonamental de l’Alcorà dient: “Qui mata una persona és com si hagués matat a tota la humanitat i qui en salva una és com si hagués salvat a la humanitat sencera”. Significativament, però, se suprimeix una excepció a aquesta prohibició que senyala el verset 32 de la sura cinquena i que legitimaria la pena de mort: “Qui mati una persona que no ha matat a ningú ni ha sembrat corrupció sobre la Terra és com si…” (Alcorà 5,32).

El document es compromet a assumir la cultura del diàleg, de la tolerància, de la convivència i de la pau. Tot i valorant les grans aportacions de la modernitat a la humanitat, considera que la crisi del món modern radica en una “consciència humana anestesiada” i en “un allunyament dels valors religiosos, a més del predomini de l’individualisme i de les filosofies materialistes que divinitzen l’ésser humà”. La soledat i desesperació fa caure a uns en “la voràgine de l’extremisme ateu i agnòstic” i a d’altres en “el fonamentalisme religiós”. El document es reafirma en la importància de la família com “a nucli fonamental de la societat i de la humanitat” per engendrar fills i educar-los. Val a dir, però, que res no es diu de les grans diferències entre el model de família tradicional musulmà (que incorpora la poligàmia com a dret del varó, que el dirigent egipci vol limitar al màxim) i el cristià.

El document es reafirma en la denúncia contra totes les pràctiques que atempten contra la vida: el terrorisme, els genocidis, les migracions forçades, el tràfic d’organs i també l’avortament o l’eutanàsia. Es demana que “cessi la instrumentalització de les religions per incitar l’odi , la violència i l’extremisme”.

Ens podem preguntar si el text acordat significa un gran avenç. Suposa, més aviat, una fita sòlida, un referent per al futur. Es consolida la idea de la il·legitimitat d’utilitzar el nom de Déu per justificar la violència i de la necessària protecció dels llocs de culte, d’esglésies i de mesquites. Incorpora també una de les principals reivindicacions dels cristians en terra islàmica que és la noció de ciutadania per a tots, que implica “la igualtat de drets i de deures”. Aquest punt és, sense cap mena de dubte, el més novedós del text pel que fa a la tradició islàmica, ja que la xaria estableix un dret diferent per a cada religió. Respecte a la condemna del terrorisme i de les ideologies de l’odi, l’islam hi ve treballant des de la Declaració d’Aman (2004). Destaquen la carta “Una Paraula comuna” (2007) signada per 138 dirigents islàmics sobre l’amor, i la “Declaració de Marraquesh” (2016) sobre la necessària protecció de les minories cristianes a Orient. Respecte a la qüestió de l’atribució de la ciutadania a tots els habitants, independentment de la religió, és Egipte qui està liderant la reflexió política i la fonamentació religiosa del concepte, des del docuement del Azhar, “Llibertat i ciutadania” (2017).

El text és molt bo però si ens fixem en el que no diu, en el que li falta per dir, trobem algunes limitacions significatives que ens senyalen el camí que encara queda per recórrer. Primer, falta una concreció de l’atribució de la plena ciutadania als cristians; segon, falta la inclusió de la idea d’igualtat en l’apartat sobre les dones, que parla de l’explotació sexual i dels drets a l’educació, al treball i a “l’exercici dels drets polítics”. I tercer, quan parla de com Orient pot ajudar a Occident en “algunes malalties espirituals a causa del materialisme”, l’ajuda que l’Occident pot oferir a l’Orient queda limitada a “salvar-se de la divisió, el conflicte i el declivi científic i tècnic”.

Malgrat aquestes limitacions, el document té vocació de ser un referent en les relacions islamo-cristianes i s’anima a quà s’estudïi en els col.legis com a treball per a la reconciliació.

Imatge extreta de: El País

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.