Romero d'Amèrica i de les perifèries. Notes per entendre la canonització d'un exclòs en el pontificat de Francesc

Romero d’Amèrica i de les perifèries. Notes per entendre la canonització d’un exclòs en el pontificat de Francesc

Gerardo Cruz González. “Si el gra de blat no mor”. Jn 12,24

Monsenyor Romero va ser assassinat el 24 de març de 1980, d’un tret al pit disparat per un franctirador pertanyent a un esquadró de la mort, en el moment que oficiava la missa a la capella de l’Hospital Divina Providencia, a la capital d’El Salvador. Sens dubte un fet important per a l’Església llatinoamericana ha estat la canonització del bisbe salvadorenc Òscar Arnulfo Romero el 14 d’octubre de 2018. Aquest fet, a més de ser el reconeixement a un pastor que va estar del costat dels més pobres del seu país, representa una forma de rectificar el camí per a l’Església que va mantenir molts anys la vida de monsenyor Romero des de la invisibilitat i l’exclusió, fins a l’injust blasme.

Per a Juan José Tamayo, monsenyor Romero va viure en una mena de “clandestinitat eclesiàstica”, en l’exclusió des de les estructures, i va patir també un “arraconament” perquè no fos elevat als altars. A Tamayo no li falta raó, aquestes forces que van obstaculitzar Romero són les mateixes que es neguen a transformar l’Església, a deixar la foscor intramurs perquè estigui en sortida, com proposa el papa Francesc.

Cap enrere, la canonització representa l’oportunitat de fer memòria; cap endavant, és responsabilitat i compromís d’aquest llegat i repta la mateixa Església a l’audàcia per no fer d'”el Sant d’Amèrica” ​​un sant d’estampeta i devoció emocional.

Romero és un sant que va més enllà de les fronteres del catolicisme. L’Església Anglicana, abans que la Catòlica Romana, va reconèixer la santedat de monsenyor Romero i el seu martiri. A l’Abadia de Westminster, també coneguda com l’Església Col·legiata de Sant Pere a Londres, va ser col·locada la seva figura al costat d’altres nou màrtirs del segle XX, com Martin Luther King i el franciscà Maximilià Maria Kolbe.

Cap a dins, Romero, en cada discurs i homilia, en cadascun dels seus actes, mostrava el seu desig d’una Església de pobres per als pobres, en la qual els laics tinguessin una participació en la consecució del bé comú, la pau i la justícia. Precisament, en un discurs recent, Francesc reprèn novament la figura de Romero per impulsar l’activitat política d’uns joves llatinoamericans. Els va dir: “A Amèrica Llatina tenim un sant que sabia bé d’aquestes coses. Va saber viure la fe com a amistat i compromís amb el seu poble fins a donar la vida per ell. Ell veia molts laics desitjosos de canviar les coses, però que moltes vegades sextraviaven amb falses respostes de tipus ideològic” (4 de març de 2019).

En camins paral·lels, el papa Francesc, que ha estat clarament un decidit impulsor de la canonització de Romero, va rebre una Església anquilosada i en crisi. La seva proposta de reforma, com tota veritable reforma, ha trobat moltes resistències de part dels que han viscut un cristianisme desencarnat, ahistòric, llunyà de la realitat social i econòmica. Una Església que està acostumada a un cristianisme a la manera d’aquells que prefereixen viure centrats en si mateixos, donant prioritat al culte i les expressions només formals dels ritus que recobreixen les intencions de certs privilegis de clergues sobre el Poble de Déu.

Aquesta Església escleròtica no és l’Església del Vaticà II, ni la de Medellín, ni la del papa Francesc, ni la de Romero, ni la del Regne. Precisament aquest 13 de març es compleixen sis anys d’haver estat elegit papa el cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio, fill de la teologia de l’alliberament a l’Argentina. Entre tots dos, Romero i Francesc, hi ha certes coincidències.

Per això Francesc ha entès que models de vida com el de monsenyor Romero són importants per respondre a les exigències socials que ens toca viure. En aquestes formes de viure la fe s’elaboren preguntes que versen sobre el sentit de la història i la responsabilitat de l’Església i els cristians. ¿Té sentit apostar per viure i impulsar un evangeli encarnat en les realitats econòmiques, polítiques i socio-religioses, o és millor romandre en la passivitat d’una religió intimista? Si s’opta per la primera possibilitat, es carrega de sentit l’evangeli i s’actualitza el missatge del Regne que va portar Jesús, però hi ha el risc, per a qui l’assumeixi, del martiri i la incomprensió. En aquest lloc hi són el papa Francesc i monsenyor Romero.

Les veritats de la fe, apreses en la teologia, van permetre a monsenyor Romero reflexionar el missatge de l’evangeli; però no va renunciar per això a acostar-se als pobres, als exclosos i a les víctimes. Més aviat aquestes veritats donen sentit al cristianisme que reconeix en els pobres i exclosos el mateix Jesús. Francesc, des de l’inici del seu pontificat no ha estat en cap moment lluny d’aquests mateixos exclosos, dels que, segons les seves pròpies paraules, són víctimes d’una “cultura del descart”. En aquestes coincidències és que podem entendre la importància que té Romero per al papa.

Monsenyor Romero, ha dit el papa Francesc, va ser màrtir però no només per haver estat assassinat, sinó perquè va ser difamat en vida i, a més, ho va ser també després de mort. En rebre una delegació d’El Salvador en vigílies de la beatificació del bisbe, va dir Francesc que essent ell mateix un jove sacerdot va ser testimoni de les difamacions posteriors a l’assassinat de Romero. A tal nivell va arribar la incomprensió que “el seu martiri va continuar fins i tot per part de germans seus en el sacerdoci i en l’episcopat”.

En una carta enviada a l’Arquebisbe de San Salvador, monsenyor José Luis Escobar Alas, també amb motiu de la beatificació de Romero, Francesc va dir sobre el bisbe salvadorenc que “va tenir la capacitat de veure i sentir el sofriment del seu poble”. Això mateix podríem dir de Francesc. El papa ha tractat d’alçar la veu profètica pels descartats i exclosos d’aquest sistema socioeconòmic que rebutja éssers humans de  diverses maneres, i ho ha fet des de les víctimes.

En aquesta mateixa línia, Jon Sobrino diu que en la teologia del papa no hi ha tanta exegesi bíblica, ni crítica històrica. Romero, diu Jon Sobrino, tampoc la va tenir. En aquest sentit, Juan José Tamayo té la intuïció que els dos personatges comparteixen una actualització de l’evangeli, més propera i preocupada per les víctimes que pels dogmes.

No podem fer de monsenyor Romero una devoció piadosa, un sant d’estampetes. Sobre el bisbe Romero, Tamayo, a propòsit de la seva beatificació, va escriure a El País d’Espanya, que “urgeix recuperar la seva figura profètica i alliberadora, la seva teologia de l’alliberament, la seva dimensió política subversiva”. Amb la canonització ens convé aprofitar el seu esperit ecumènic, la seva veu profètica que posa al centre els pobres i reclama contra les més inhumanes injustícies, fins i tot a costa de la pròpia vida.

Des daquesta clau es pot comprendre el veritable Romero i també podem entendre el que està passant a l’Església i els atacs a Francesc. El papa ha tocat de manera significativa les estructures anquilosades d’una Església aburgesada i escleròtica, autoreferencial i que no vol tenir una lectura de la realitat històrica, sinó que s’atrinxera en una Església fora del món. El que segueix per al papa, com l’experiència de Romero ho pot confirmar, és la crítica i els atacs, la incomprensió i fins i tot la difamació.

La recuperació històrica de la figura profètica de Romero té a veure amb el que diu el filòsof Carlos Díaz en el text biogràfic que sobre ell va escriure: “On va abundar Auschwitz, [és a dir, la deshumanització més atroç], van sobreabundar Kolbe i Romero”.

El repte per a l’Església amb la canonització és el que entreveia el mateix Romero, “Els nostre morts han de ressuscitar, i les tombes dels nostres morts que avui estan segellades […] un dia seran com la de Crist, tombes buides. Mentrestant cal lluitar, cal treballar perquè el missatge d’aquesta tomba buida de Crist il·lumini d’esperança tot el nostre treball a la terra” (Diario, 2 d’abril de 1978). Potser és una gran oportunitat, amb Romero i Francesc, que l’Església surti de la seva pròpia tomba.

Imatge extreta de: El Telégrafo

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.