La revolució de les cures. El 8 de març i la "cuidadania"

La revolució de les cures. El 8 de març i la “cuidadania”

Pepa TorresComenço la meva reflexió amb un relat, perquè crec que els relats, com les imatges, sovint exemplifiquen millor la realitat que qualsevol discurs. Va passar durant una manifestació de suport a les
persones refugiades convocada amb el lema «Volem acollir». És un fet imperceptible, que no va recollir cap càmera ni periodista, però molt eloqüent per al tema que ens ocupa. La manifestació tenia dues parts. La primera l’encapçalaven les grans ONG, sindicats, algunes personalitats polítiques i un petit nombre de persones migrants. La segona, la formava un altre tipus de col·lectius, menys institucionalitzats, amb els manters i llauners encapçalant-la amb una pancarta denunciant les agressions de la policia municipal i un altre lema: «Sobreviure no pot ser un delicte». Entre la primera i la segona
part de la manifestació hi anaven algunes persones, fent de pont entre totes dues. Una d’aquestes persones era una dona activista amb el seu fill, un nen molt mogut d’un any, que anava i venia desafiant el cordó de seguretat, corrent, jugant. Una de les vegades que va reclamar els braços de la mare, la dona el va agafar i el nen va començar a buscar-li el pit. Com que no el va trobar, es va posar a plorar. Entre el nerviosisme de la manifestació i l’intent de la dona de no perdre el ritme de la marxa ni bloquejar els que venien darrere, però volent donar el pit, ni ella ni el nen no trobaven la postura adequada i el petit cada cop plorava més.

Finalment, la dona es va aturar i això va alterar el grup de manters; es va produir un cert caos entre els que duien la pancarta, fins que en Babu, un d’ells, va dir cridant a la resta: «Ens hem d’aturar, no veieu que aquest nen té gana i la seva mare no li pot donar de menjar?». Els manters es van aturar i la dona i el petit van poder coordinar bé els moviments. El nen es va agafar bé al pit, va parar de plorar i la marxa va continuar un altre cop al seu ritme. Aquest gest de tot el grup d’ajustar el ritme i parar durant uns minuts la marxa per donar prioritat a la necessitat d’atenció d’aquesta dona i el seu fill, em sembla molt gràfic i crec que pot ser una bona metàfora del reclam que tantes dones i homes fem perquè l’atenció i la sostenibilitat de la vida ocupin el centre de la cultura, la teologia, l’economia, la política, etc., substituint el capital o els mercats o la defensa de l’statu quo.

La quarta onada del feminisme

En el context d’aquest 8 de març i la segona vaga general de dones convocada en tot l’estat, estem essent contemporanis i contemporànies de la quarta onada del feminisme, caracteritzada per la deconstrucció del subjecte dones, la diversitat i la interseccionalitat. En definitiva, per una forta consciència que l’opressió que pateix més de la meitat de la humanitat està travessada per desigualtats i
precarietats que situen les dones en llocs molt diversos davant del patriarcat, el treball assalariat, les atencions, el consum, l’exercici dels drets, la formació, etc, per les diferències de raça, classe, lloc de procedència, edat i orientació sexual.

Els nous feminismes i, entre ells, les teologies feministes, constitueixen un crit global, transfronterer i transcultural que planta cara a l’ordre patriarcal, racista, capitalista, colonitzador i depredador que violenta els cossos de les dones i el cos de la terra produint feminicidis i espoliant els recursos del planeta. Els nous feminismes formen part d’un procés de transformació radical de les societats, de les cultures, de l’economia, de les relacions, etc. Proposen, en definitiva, una altra manera de veure, entendre i estar en el món, més enllà de les imposades pel poder hegemònic, un nou sentit comú en què en nom de les diferències (de classe, de raça, de gènere, etc.) no es legitimi la desigualtat, l’empobriment ni cap forma de violència contra les dones. Reclamen una economia que tingui en el centre l’atenció i no el capital. Des d’aquesta perspectiva, la reivindicació que fan de la reorganització social de l’atenció no representa un retorn vers cap mena d’essencialisme, sinó que planteja la urgència del sosteniment de la vida més enllà de les constriccions de gènere i de la divisió sexual del treball. L’atenció com a valor i les atencions com aquelles accions que fan possible que la vida se sostingui i que permeten la reproducció social, exigeixen la superació d’una idea de les dones «com a cuidadores per naturalesa i exigeixen també, reanomenar la natura masculina des de l’atenció».

L’atenció com a essència de l’humà

La mitologia clàssica explica que en la formació de l’ésser humà van interactuar dos déus primordials: la terra, que li va donar cos i bellesa, i el cel, que li va donar vida i energia. No obstant, perquè l’ésser humà pogués viure com a tal i mantenir unit en ell mateix el cel i la terra, és a dir, esperit i transcendència, materialitat i immanènci a, caldria que rebés atencions constantment al llarg de tota la vida. L’atenció, doncs, és l’essència de l’humà. Sense atenció no hi ha vida. Les cultures i societats occidentals presenten un dèficit d’atencions. El capitalisme, amb la seva racionalitat instrumental, la seva antropologia individualista i autosuficient, el seu model de desenvolupament competitiu, depredador i excloent, violenta les relacions entre les persones i amb la natura i imposa una manera de ser i estar en el món que es podria anomenar perfectament «la dictadura de la manera de ser treball». Aquesta manera s’oposa radicalment a una altra forma d’estar en el món que és la «manera de ser atès». En el primer, la vida es mesura segons criteris quantitatius d’eficàcia i eficiència i els espais i temps s’organitzen a mercè dels interessos de la productivitat i el creixement econòmic. La seva lògica és la instrumentalització de la natura, l’espoli de la casa comuna, la negació de la vulnerabilitat de l’ésser humà i les relacions d’interdependència. En conseqüència, els seus efectes no són només la injustícia social, la desigualtat de gènere i la crisi de sostenibilitat del planeta, sinó també una soledat tremenda i la infelicitat humana, perquè l’individualisme i la competència acaben sent una fàbrica imparable de soledat i de buit.

Davant d’aquest manera de ser i estar en el món, la manera de ser atès és el millor antídot contra la indiferència i l’oblit de l’alteritat. El millor antídot contra el fràgil equilibri del planeta i de les nostres vides vulnerables.

(…)

***

Per llegir el Paper CJ complet feu click aquí.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.