Pensar l’eternitat avui

Pensar l’eternitat avui

David CuestaA la muntanya de les oliveres, Jesús anuncià el moment i el senyal de la seva vinguda i de la fi del món. Jesús digué: «Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l’estiu és a prop; igualment, quan veureu tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes» (Mc 13, 28-31). Darrere de les paraules de Crist hi ha una reflexió sobre la concepció del temps que l’escatologia cristiana ha pensat al llarg de la tradició teològica. Pensar l’eternitat avui és el tema d’aquesta segona xerrada emmarcada en el curs «Atrapats pel temps» i ho fem de la mà de Nurya Martínez-Gayol, professora de la Facultat de Teologia de la Universitat Pontificia Comillas de Madrid.

Martínez-Gayol ens presenta una conferència acotadada en tres punts que giren a l’entorn de l’eternitat bíblica: en primer lloc, la qüestió del temps en el món bíblic i la concepció que la tradició cristiana concep sobre el temps; en segon lloc, una reflexió sobre el nostre temps postmodern i les conseqüències que ens està portant; i en últim lloc, una nova mirada cap a l’eternitat a dia d’avui.

La visió que els grecs tenien del temps circular diferia de la del text bíblic en tant que es constitueix com una fe en la creació de Déu, per tant, un punt inicial i una promesa en l’esperança de la salvaguarda en la vida eterna. Déu en un acte d’amor creador crea el món i és Crist qui en el centre del temps el reinterpreta i transmet la promesa del temps etern com a acte d’amor consumador. És Crist qui inserta l’etern i la tradició cristiana espera la seva segona vinguda entenent que l’amor, que caracteritza la vida, no té final.

El nostre temps postmodern, diu Martínez-Gayol, es veu afligit per un esgotament de les certeses que abans apuntalaven la vida de l’home modern tot creant un temps i una cultura fragmentaris. Fins i tot la ciència reconeix que som en un temps d’incertesa i angoixa. Exaltem el present sense tenir en compte el futur alhora que prioritzem el gaudi dels plaers petits i banals per la nostra incapacitat de desitjar alguna cosa més gran. És un temps caracteritzat per l’absència de la memòria i per fer del moment present un etern fatigant.

Davant d’això, hem d’aportar una nova visió a la vida eterna per concebre-la lluny del decretisme, és a dir, deixar de creure que és Déu qui decideix a cada moment el nostre present. L’home es creat per Déu en un temps finit i a la seva mort s’abstrau del temps i de l’espai per viure en l’amor infinit del creador. «No hi ha cap altra vida més que aquesta i aquesta és eterna» diu Martínez-Gayol. La mort no se’ns presenta com una frustració sinó com una configuració de la nostra vida que alhora configura la nostra eternitat.

La mort, el cel, la vida eterna i l’infern són aspectes rellegats de la nostra cultura postmoderna. La història de l’art occidental ha plasmat en nombroses ocasions el moment de la segona vinguda i ha reflexionat la concepció d’espai i de temps. És inevitable pensar en la escena del Judici Final de Miquel Àngel, a la Capella Sixitina, amb un Crist que alça la mà en senyal de la fi del temps per arribar a la glòria de l’eternitat i la salvació. El moment en que aspirem a abstraure’ns de la linialitat en què fou insertat el món en el moment de la creació.

Imatge extreta de: Wikipedia

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.