Feministes i creients: vives, lliures i en resistència

Feministes i creients: vives, lliures i en resistència

Sonia HerreraVirginia Woolf va dir que les dones necessitàvem una habitació pròpia per escriure, però -que em perdoni la mestra- ella era de classe benestant i no va viure en l’època de la multitasca, ni sabia res de dobles ni triples jornades. A mi m’ha costat cinc mesos escriure aquest article, no perquè sigui una cosa especialment saberuda ni per desídia, sinó perquè a la falta de temps material, se li ha afegit la falta de temps per pair i discernir el que va suposar per a mi participar el passat mes de setembre al XXII Encuentro de Mujeres y Teología i el V Fórum de la Red Miriam, que van tenir lloc a Saragossa el lema del qual va ser el que es recull en el títol d’aquest article. Em van convidar per impartir un taller sobre ciberfeminisme, violència masclista i activisme polític i ho vaig fer, però sobretot vaig anar allà a aprendre i a aprehendre.

A finals de febrer vaig tenir també el privilegi de participar en les jornades “Mujeres y cambio social”, organitzades per la Conferencia Española de Religiosos [i Religioses] (CONFER), on es van abordar diversos punts de l’agenda del moviment feminista, com l’aliança entre patriarcat i capitalisme, la feminització de la pobresa, les violències masclistes dins i fora de l’Església o la necessitat d’un canvi eclesial promogut des de sota per les dones a fi de dur a terme una “okupació de l’espai eclesial” -en paraules de la teòloga Montse Escribano- que ens ha estat vetat.

Aquestes dues experiències m’han resultat profundament mobilitzadores perquè, certament, ser feminista en l’Església i creient en una societat fortament secularitzada són dos aspectes del meu compromís i identitat que sovint he de confrontar dins i fora de mi mateixa. A dins, recordant, tal com escrivia en aquest mateix espai fa pocs dies Bernardo Pérez Andreo, que no existeix “res més que un ordre dins de l’Església, el que estableix el baptisme”. I a fora, perquè l’equiparació -simplista, però estesa- entre catolicisme, jerarquia eclesial i conservadorisme fa que el binomi “feminista i creient” topi amb freqüència amb una gran incomprensió, no solament en el cas de les catòliques. Tot això ens exigeix ​​una doble resistència per no renunciar a la nostra dimensió espiritual, -malgrat tot- ni al nostre compromís social i polític.

En una entrevista a Religión Digital fa alguns mesos, Ivone Gebara, una de les grans referents de la teologia feminista, advertia el següent: “L’Església ja va perdre els obrers, ja va perdre la pagesia, i va perdre les dones que pensen. Les dones que pensen i les líders de moviments populars. L’Església catòlica ja no els diu gairebé res. En el món indígena, aquesta manera de l’Església amb el feminisme comunitari no els diu res. Sí que en quedaran algunes, però en perdran moltes”.

Demà, 8 de març, som moltes les companyes de la pastoral obrera (ACO, HOAC, JOC…), d’associacions com la de Teólogas Españolas o Catòliques pel Dret a Decidir i de grups de reflexió com el de gènere i feminismes de Cristianisme i Justícia, entre molts altres espais de base, les que ens sumarem a la vaga i a les mobilitzacions a tot el món. Religioses i laiques convençudes que el moviment de Jesús i l’Evangeli ens exigeixen un posicionament inequívoc en pro de la igualtat de drets i de la defensa de la diversitat, una posició que passa pel feminisme, però també per l’antirracisme, el moviment LGTBIQ , l’ecologisme, els pensaments descolonials…, i per tots aquells moviments socials i culturals que construeixen, en definitiva, un món més just i habitable, on la dignitat no sigui només el privilegi d’uns pocs.

Ens sabem hereves de Maria de Magdala, l’apòstol dels apòstols; cridades a seguir actuant i reflexionant des del diàleg entre fe i justícia, posant al centre la idea que la justícia global no es pot aconseguir sense una perspectiva feminista i interseccional que ens permeti analitzar la realitat que ens envolta en tota la seva complexitat, visibilitzant tots els eixos d’opressió que ens travessen. Una reflexió-oració-acció que ens doti d’eines pròpies per subvertir l’ordre patriarcal dins i fora de l’Església i que ens permeti encarnar dissidències i donar-nos cos les unes a les altres perquè, tal com escriu Silvia Martínez Cano en el llibre Caín, ¿dónde está tu hermana? (Ed. Verbo Divino, 2017), la salvació de les dones arriba “a través del pa compartit, de la curació de les ferides, de la fam saciada o de la injustícia reivindicada. Arriba a través dels cossos que resisteixen i adquireixen saviesa malgrat les contradiccions, les culpabilitzacions i les misèries. Cossos que han deixat de ser “no llocs ‘per ser’ llocs de resurrecció'”. Així sigui.

Imatge extreta de: UH Noticias

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.