Judici i pressupostos. Esperaré i pregaré (com John Coltrane)

Judici i pressupostos. Esperaré i pregaré (com John Coltrane)

Xavier CasanovasSuposo que no sóc l’únic que opina que l’empresonament i el judici als líders independentistes és traumàtic i dolorós, i significa el fracàs d’una democràcia que no ha estat capaç de resoldre els seus problemes polítics i socials per la via del pacte i el diàleg. I alhora que no tenir uns nous pressupostos, després d’anys de retallades i pròrrogues, no és una bona notícia per a ningú, i no ho és sobretot per al conjunt de les persones més vulnerables que es podrien veure beneficiades d’un canvi de polítiques després de vuit anys del mateix color.

Sí, crec fermament que totes dues coses són així alhora, i voldria que fossin completament diferents, i em confesso humilment incapaç de trobar a qui ni a què donar-ne les culpes. Com una terrible paradoxa. Com una d’aquelles afirmacions lògiques que com va demostrar Gödel no podem dir ni que siguin veritat, ni mentida. I això m’incomoda i em produeix un greu desconsol. Tinc la impressió que el joc polític mediatitzat per aquesta societat de la transparència i el soroll constant no dona massa més de si. L’aiguabarreig d’interessos polítics i conviccions ideològiques pot arribar a permetre que la humiliació, la presó provisional injustificada –de líders polítics i de tanta altra gent-, el menyspreu de l’altre, l’abandonament de l’últim -el que espera ser salvat pel vaixell d’Opern Arms-, i del penúltim -el que demà serà desnonat-, arribi a cotes mai esperades i no caure-li la cara de vergonya a ningú. Alhora una història que ens persegueix com un etern retorn cada cert temps ens recorda tot allò que encara no havíem resolt, i ho fa de la manera més bèstia i descarnada, no deixant-nos viure en el confort o la innocència feliç per massa temps. Tot plegat dóna lloc a una frustració creixent i una pèrdua de confiança en la contradictòria condició humana.

Tot això són opinions d’algú particular, que viu enmig de l’huracà en què ens ha situat la nostra història i que no sap massa quin paper li toca jugar. La vida està feta, en la seva majoria, de tot allò que ens passa i que no controlem. I quan el que ens passa és tan gros com el moment polític que ens ha tocat viure, la sensació de descontrol es fa encara més gran. Existeix la temptació, en moments com aquests, de buscar el replegament i el tancament en un mateix, en les pròpies seguretats i certeses. No qüestionar-se massa i anar fent. També l’opció, en l’altre extrem, de tirar-ho tot per la borda i llençar-se a una carrera desaforada a no se sap on. No crec que siguin les millors sortides, tot i que en moments així serien clarament legítimes. Jo, però, escolliré quelcom diferent: esperaré i pregaré.

Sí, igual que John Coltrane cinc anys abans de composar la seva obra magna “A Love Supreme” va escriure aquest preciós “I’ll wait and pray”. Conscient que tota paraula serà dita de més o de menys segons qui l’escolti, que la primera reacció de ben segur no serà la més encertada, buscaré la paraula justa, esperaré a que arribi aquest moment, treballaré el silenci fecund. Mentrestant faré meu tant de dolor aliè, tanta pobresa i tant de patiment. Contemplaré i pregaré per les conseqüències del mal que som capaços de fer, en nom d’un bé que creiem superior, podent arribar a justificar tanta deixadesa. Esperaré i pregaré. Però no una espera buida, sinó plena de sentit, perquè tal com publicàvem fa poc a CJ en el Quadern 208: “Un crit que no brolla d’un «silenci» autèntic (d’una riquesa interior) podrà ser «polític» però no serà profètic. Un silenci que no desemboqui en crit i en denúncia profètica, serà un silenci buit.”

Entre el silenci i el crit que arriba, conscient que l’ésser humà és capaç de coses sublims, supremes, que superen de llarg la seva petitesa, esperaré i pregaré.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.