El vot catòlic i la utopia capitalista

El vot catòlic i la utopia capitalista

Bernardo Pérez AndreoFa uns dies publicava un magnífic article Juan Manuel de Prada en la seva columna a El Semanal titulada “Sirviendo al mismo amo”. En la línia de l’argumentació de Chesterton a La utopia capitalista, pretén avisar els catòlics contra els cants de sirena del capitalisme i el liberalisme (avui neoliberalisme) mitjançant l’estratagema de mostrar amb una mà els temes que preocupen un votant catòlic conservador (avortament, família, tradició, etc.), mentre que en realitat apliquen un programa ultraliberal que destrueix aquests mateixos valors que diu defensar. Les polítiques del neoliberalisme, capitalistes, per tant, són les causants de la destrucció antropològica, no les de tall marxista. Així ho diu de Prada: “El triomf del capitalisme, de fet, es funda en aquesta «perpètua adaptació» dels homes al divorci, a l’avortament, al desprestigi de les virtuts domèstiques, a la lluita de sexes, a les polítiques de gènere. El triomf del capitalisme no seria, en fi, ni tan sols concebible sense la submissió dels pobles a les seves destrosses antropològiques”. Els pobles han estat sotmesos als paràmetres del mode de producció capitalista, que requereix individus dòcils i per a això separats de la comunitat familiar i social i exposats als furibunds atacs d’una societat individualista marcada pel consumisme i el productivisme. Només l’ésser humà que ha perdut els seus vincles pot ser sotmès, i això és el que ha aconseguit el capitalisme neoliberal.

Crec que recullo el sentit del text de Juan Manuel de Prada quan afirmo que el problema dels votants catòlics en els pròxims comicis serà que el seu vot, sense voler-ho, servirà per destruir els valors que tant estimen. Els votants conservadors catòlics han anat omplint les urnes del PP amb més o menys entusiasme. En els últims temps ho han fet a desgana, com a mal menor, “tapant-se el nas”, deien alguns. Ho feien amb l’honestedat de qui no veu una altra opció. Eren els temps que la corrupció del PP feia vergonya al votant catòlic, però no li quedava més opció que donar suport a aquest partit perquè no avancessin els enemics de la família: socialistes, comunistes o “podemites”. Alguns, fins i tot, van arribar a plantejar-se votar Ciutadans, però aviat van veure que aquest partit és tan enemic de la família com els altres; les seves posicions sobre l’avortament, els ventres de lloguer i les noves famílies no deixen dubtes. Fins i tot, ara, tenen l’opció de Vox com a mitjà per estirar el PP cap a posicions més tradicionals. No obstant això, com bé ha alertat de Prada, aquest tripartit de facto que s’està configurant a Espanya és neoliberal, no conservador.

En l’última convenció, el PP, de la mà de Casado i FAES, ha abraçat plenament el neoliberalisme, és a dir, s’ha embarcat en el projecte capitalista de destrucció d’allò humà, i en primer lloc els vincles familiars. El neoliberalisme no vol traves a la producció i consum, no vol impediments al lucre i al benefici. Tot ha de quedar sotmès al déu Mercat, tot ha de supeditar-se a la lògica de la productivitat. La destrucció definitiva de les estructures familiars està servida. L’Estat deixarà de ser garant de la salut i l’educació per anar cap a un model capitalista pur on cadascú es proveirà les seves necessitats en la mesura que pugui, és a dir, una gran part de les famílies perdran l’accés a una sanitat i educació suficients perquè puguin subsistir. Es liberalitzaran tots els sectors possibles, tot allò que generi beneficis quedarà permès i tot el que hi posi impediments, prohibit. Els éssers humans avançarem ràpidament cap a la pèrdua del que ens identifica com a tals, ja que la societat no serà sinó la lluita de tots contra tots per poder fer-nos un lloc en el nou paradís, sempre limitat, del capitalisme neoliberal.

Els propers anys, el votant catòlic conservador s’haurà d’enfrontar a la paradoxal situació que els valors de la família i la tradició estan millor protegits amb polítiques de tall socialdemòcrata o directament socialistes, que amb les polítiques propugnades pels partits actuals de la dreta espanyola. Sí, li quedarà opció de vot en territoris com Euskadi, on segueix existint un partit de dretes que defensa els valors familiars i pretén aplicar polítiques que la protegeixin en part. A la resta d’Espanya caldrà crear un partit que reculli l’ideari catòlic conservador o s’hauran d’abstenir si no volen col·laborar de facto a la destrucció de la família. La utopia capitalista, en el fons, és més perillosa que la comunista. Com diria Chesterton: “Allò que els comunistes en diuen capitalista, els catòlics en diem canalla”.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.