Què és l'amor? (2): L'amor de consum en la família i la parella

Què és l’amor? (2): L’amor de consum en la família i la parella

Nicolás Iglesias MillsLes relacions de parella que hem anat construint com a societat, el matrimoni, el flirteig, el festeig, i altres tipus de vincles que ens hem esforçat a ubicar amb la paraula amor, han estat també excuses perquè emergeixi el patriarcat, una relació assumida per lògiques que encara no superen la modernitat i el colonialisme. Colonitzem l’altre en una conquesta semblant al 1492.

A la meva parella li dic nombroses vegades “amor meu”, i aquesta expressió té en el seu entramat dos significats: que l’amor es pot posseir, perquè és meu, i que s’encarna en una persona. En dir-li “amor meu”, indirectament (gairebé sense voler-ho) li estic exigint que sigui meva. Atenció, perquè d’això a “la vaig matar perquè era meva” no hi ha tants passos. L’amor s’entreveu, llavors, en una societat de consum i masclista.

És ben sabut que hem pogut confondre nombroses vegades enamorar-se amb estimar, però l’enamorar-se és en si una idealització de la persona, que implica necessàriament una exigència que l’altre compleixi amb determinats estàndard que freguen (a vegades) la perfecció. Aquest enamorament és pres moltes vegades com a estratègia de màrqueting, i la vida idealitzada del cigarret de Marlboro, o la meritocràcia de l’automòbil de Chevrolet t’enamoren.

Enamorar-se és bonic, però no és amor. Aquesta és una referència paral·lela tant de la societat com de la parella. En la parella, per passar de l’enamorament a l’amor hem d’acceptar l’altre sense la necessitat que justifiqui la seva existència, és a dir, que realment no sigui un altre amb totes les equivocacions que  pugui cometre[1]. És per això que és impossible estimar si estem constantment en un “estic amb ell/ella perquè sé que pot canviar”: és una aposta de futur que porta com a base exigències a un altre que s’assemblen més a un quiosc que a una relació de parella. Ens és molt difícil entendre que una parella es fa de dos, i que l’amor es construeix entre dos, i al mateix temps d’un. Ens allunyem de la trobada quan li exigim a l’altre que sigui d’una o altra manera.

A l’home, en cert sentit, li passa això nombroses vegades des d’una postura de poder. Hem de reconèixer el masclisme en l’enamorament i en l’exigència que la dona sigui de determinada manera. Exemple d’això pot ser el nostre afany de ser part d’un moviment feminista sense assumir-nos en el nostre rol de poder ni pensar abans el nostre rol de gènere com a homes.

Moltes vegades m’he qüestionat dins de les meves parelles com els exigia ser de determinades maneres sentint-me ofès pel que, fins i tot molts, poden haver considerat una ofensa absoluta. Què va passar quan, anys enrere, tenia una parella que va decidir estar amb una altra persona mentre jo era de viatge? Em va demanar perdó, va ser el més bonic que he escoltat en la meva vida, i no li tinc cap mena de rancor. Però, què va passar, anys més tard, quan vaig tenir una altra parella que era excessivament gelosa? M’ha costat anys, fins a aquest moment, assumir que jo també ho consentia i assumia, pensant que ella canviaria. Li estava exigint, en un amor capitalista, que fos com no era. En definitiva, en els dos casos era jo, com a home, qui decidia què era l’amor.

En la societat passa una cosa semblant, ens adonem que les exigències i idealitzacions que teníem envers el nostre govern, o el nostre Estat (incloent-nos-hi) no es compleixen. Això ens enutja, i ens fa demandar que sigui d’una altra manera. No hi ha amor, i ens és impossible reconèixer-nos dins d’aquesta exigència, en un canvi intrínsec com a societat. És més fàcil sempre culpar el govern.

***

[1] Exceptuant tot tipus de violència.

 

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.