Afortunat

Afortunat

Santi TorresEn el món de les distopies i de les realitats virtuals i paral·leles ve de gust trobar-se de tant en tant amb pel·lícules com Lucky (2017), opera prima de l’actor i director John Carroll Lynch. Una mena de western sense pistoles on l’única violència és la de la mateixa vida: és a dir aquella que és fruit del cicle natural de l’envelliment i la perspectiva inevitable de la mort. Un realisme que va anar més enllà de la pel·lícula ja que l’actor protagonista, Harry Dean Stanton, de 91 va morir pocs mesos després del rodatge.

Lucky és això, la història d’un vell amb molt bona salut, en un poble perdut enmig del no-res, que combat el pensament de la mort a base d’exercicis gimnàstics, cafè, rutines molt estrictes, crucigrames i concursos televisius. Un dia, però, enmig de la seva rutina matutina cau sense cap motiu aparent i, a partir d’aquí, es desencadena tot un procés, tremendament humà de fer balanç de la vida des de la perspectiva de la mort. De la indignació a una progressiva humanització, on els seus veïns, al principi mers espectadors de les seves rutines, juguen un paper fonamental, simplement estant.

El títol sembla al principi una ironia. Lucky no té cap motiu aparent per sentir-se afortunat. Sol, vell, pobre… però poc a poc anem descobrint el seu secret: Lucky és afortunat perquè ha arribat a experimentar el significat d’una de les paraules que ha trobat en un dels seus crucigrames: la paraula “realisme”. L’acceptació de la seva situació, i una acceptació primer combatuda però després reconciliada, l’humanitza, l’apropa als altres.

És la paradoxa que segurament també moltes vegades nosaltres mateixos hem experimentat, és l’autosuficiència que no ens deixa recolzar-nos en ningú, és qualsevol imatge ideal (“lo que pudo haber sido y no fué”) que no ens deixa viure i gustar la realitat. Lucky només té un motiu per sentir-se afortunat: la seva humanitat necessitada que connecta amb la profunda humanitat dels altres, especialment aquells que en el seu voltant, no tenen altre motiu per sentir-se afortunats que la seva pròpia vida.

Com en moltes altres pel·lícules el lloc on es formulen les reflexions filosòfiques és la barra d’un bar. Lucky comparteix barra amb un amic, protagonitzat magistralment per David Lynch. Un amic trist perquè la seva mascota, una tortuga gegant de les Galàpagos de nom “President Roosevelt”, ha marxat de casa. La tortuga i la reflexió sobre ella es converteix en una mena de metàfora de la pròpia realitat. “El que tots veieu en les tortugues és la seva lentitud, però jo el que hi veig és el pes que carrega a les seves espatlles. És per a protegir-se, sí, però al final serà el taüt on acabarà enterrat. I l’ha d’arrossegar tota la vida. Vosaltres us en podeu riure, però a mi em commou”.

Lucky viurà menys que la tortuga, però s’ha lliurat de la closca, la closca del ressentiment, de l’amargor. Lucky ha entès, en una lectura no creient de la seva vida, que el que hi ha és el que hi ha, i el que hi ha només té sentit si es viu obert als altres.

Lucky, en definitiva, es afortunat perquè la vida no li ha doblegat el somriure.

Imatge extreta de: RTVE

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.