La transformació social en un món en canvi

La transformació social en un món en canvi

Xavier Casanovas[Estris] “Cambia lo superficial, cambia también lo profundo, cambia el modo de pensar, cambia todo en este mundo”així comença la cançó  de Mercedes Sosa que ha acompanyat moltes de les revolucions i canvis que s’han donat  al món des de finals del s. XX. Que el món canvia i que ho fa a una velocitat de vertigen ningú no ho posa en dubte. De fet, una de les característiques més evidents del moment en que vivim és la seva acceleració.

La pregunta pertinent a fer-se però no és si canvia o no, sinó en quina direcció ho fa i a quin horitzó apunta. I la més important de totes: quin ha de ser el nostre paper com a ciutadans i ciutadanes d’aquest món perquè aquest horitzó sigui un horitzó de vida plena i de justícia?

Panoràmica global

Un repàs ràpid a les ferides obertes avui en el nostre món ens deixa una sensació clarament agredolça. S’han produït grans avenços en la lluita contra la pobresa i disposem dels mitjans al nostre abast per acabar amb la fam o amb les malalties, però al món hi ha encara massa patiment. Recordem que segueixen morint 10.000 nens cada dia per causes evitables o que més de 60 milions de persones, màxim històric des de la Segona Guerra Mundial, fugen de la guerra i de l’horror buscant un refugi que no troben.

La revolució digital ha escurçat tant les distàncies que ha fet el món més petit. Vivim en un món comú on allò que jo faig té una gran repercussió en la vida de milers de persones. Som, en definitiva, més interdependents. Tot i això, el benestar en el qual vivim a casa nostra no és universalitzable i ens obliga a repensar el progrés i posar a lloc les nostres prioritats.

Noves fronteres de la justícia social

Si al segle XX quan parlàvem de justícia social apel·làvem sobretot a qüestions socioeconòmiques, en el tombant de segle vam començar a incorporar nous elements a aquest debat vinculats a aspectes que fins llavors, en els discursos més oficials, no s’havien tingut en compte.

  • La preocupació per l’ecosistema: el canvi climàtic i la crisi ecològica ens parlen de la necessitat de repensar el nostre model de civilització, doncs la nostra manera de viure i consumir no és
  • La qüestió de gènere: reconèixer que hem viscut i vivim d’esquena i trepitjant els drets de la meitat de la població
  • La preocupació, ja no només pel desenvolupament i la pobresa, sinó per l’augment de la desigualtat i la conseqüent manca d’oportunitats que
  • La qüestió democràtica i de representativitat: escoltar i tenir en compte la veu de les minories i respectar el dret a la diferència.

En cadascuna d’aquestes noves cruïlles ens hi juguem, com proclama Boaventura de Sousa Santos, un futur d’emancipació i d’alliberament personal i col·lectiu, o un futur de regulació i control que ens porti a fer realitat alguna de les distòpies que poblen els nostres malsons -i moltes de les sèries que ara estan tant de moda-.

La transformació i la incidència avui

Tot i l’esperança que generen noves realitats alternatives que van germinant, o de viure un moment de repolitització pràcticament global, ens sentim encara orfes d’un relat global alternatiu. Per avançar en clau alliberadora i emancipadora fa falta repensar com treballar la transformació social i la incidència avui. Deixeu-me apuntar potser algunes idees al respecte:

  • Necessitem més participació i implicació social. Però necessitem que aquesta vagi a l’arrel dels problemes i sigui realment transformadora, i no que quedi en bona voluntat i declaracions d’intencions.
  • Necessitem constància i compromís. Els canvis sempre són a llarg termini. Les victòries no vindran el segon dia i els espais transformadors són molt desgastadors: des del relleu generacional en una associació de veïns, a sostenir una tancada de persones migrants o fins a l’intent de modificació d’una llei que ens sembla injusta. Totes aquestes situacions demanen d’un grau de compromís que cal treballar.

Necessitem una nova sensibilitat que desplaci els interessos purament personals a un horitzó col·lectiu. Això és imprescindible per a fugir dels egos i dels personalismes, però sobretot per entendre que nosaltres no som els únics protagonistes de la nostra vida i que els canvis reals vindran de l’empoderament de col·lectius amplis i no de carreres personals fulgurants en el món activista.

Com abordar-lo des del món de l’educació en el lleure?

Barcelona va acollir fa un any la mobilització més gran feta a Europa a favor de l’acollida de refugiats. Molt probablement això no hagués estat possible sense la tossuderia de moltes persones anònimes que van creure que calia donar una resposta diferent a la que els governs estaven tenint en aquell moment. Totes les capacitats perquè una iniciativa així sigui possible -coordinació, lideratge, generositat, perseverança- cal que siguin apreses en algun lloc. L’educació en el lleure és un espai on posar en pràctica moltes d’aquestes competències tant i tant necessàries.

Però no només es tracta d’adquirir eines instrumentals que ens ajudin a treballar per un món millor, sinó també posar les bases i els fonaments per entendre de què parlem quan parlem d’una vida bona i d’educar en una sensibilitat que ens ajudi a apostar-hi com a fonament de totes les nostres opcions.

Pot l’educació en el lleure ajudar a que el jove no sigui un subjecte passiu a l’expectativa del que el món pugui oferir-li i convertir-lo en un subjecte actiu que impulsi i lideri els canvis que vol veure  al món? Jo crec  que sí, i que és l’espai on cultivar-ho més.  Com? Donant  a conèixer iniciatives alternatives, dedicant temps a participar d’espais transformadors als nostres barris i ciutats o bé escoltant i coneixent testimonis de persones de generacions més grans que tinguin un paper actiu i de compromís en el camp sociopolític.

I el més important, que davant aquest present que sembla inamovible i d’uns canvis que no controlem tornem a parlar d’esperança i d’utopia. Perquè hi hagi verdadera implicació cal comptar amb l’esperança que tot ho sosté i la utopia que n’és el motor, perquè com diria l’enyorat Jaume Botey: “Allò que s’estima utòpicament dirigeix tots els moviments de la llibertat”.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.