La patologia de la paràlisi social

La patologia de la paràlisi social

Fernando VidalSom una societat paralitzada? La impotència de molta gent davant el canvi social sembla deixar-nos presos de la inacció, desconfiats de les alternatives, sense comunitat amb la qual comprometre’ns a construir altres opcions. Pares que no saben què fer amb les pantalles dels seus fills, gent que no troba alternativa al consumisme, parelles que no s’entreguen l’un a l’altre per si de cas apareix un altre al qual entregar-se. Estem paralitzats davant falsos dilemes.

Els psicòlegs Neal Miller i John Dollard van realitzar abans de la II Guerra Mundial un experiment que es va fer cèlebre. En el seu laboratori van donar a unes rates l’opció d’accedir a un menjar que suposava també una descàrrega elèctrica. La clau era que les rates es trobaven que el premi del menjar i la càrrega de càstig estaven equilibrats i dubtaven si compensava. De vegades era poc menjar i poc càstig, mentre que altres vegades era un menjar molt bo i un càstig major. La conclusió era que la majoria de les vegades la contradicció portava a que les rates es col·lapsessin i caiguessin en la inacció, la impotència d’escollir.

La nostra societat ens està portant a la Síndrome de les Rates de Miller i Dollard. Per una banda, el consumisme i individualisme ens castiga amb fracassos familiars, insostenibilitat del planeta, estrès, buit, etc. Però per l’altra, ofereix la quantitat suficient de comoditat, vanitat, adulació, sensació de poder i plaer perquè compensi. Una part es nega, una altra part accepta i molta gent es sent paralitzada davant el fals dilema. No opta per alternatives més sanes, sostenibles i morals, i tampoc es posa a furgar en l’utilitarisme consumista. Està paralitzada entre la confusió i la impotència.

Tant el model utilitarista del capitalisme com el model populista de l’estalinisme segueixen el paradigma de les begudes súperensucrades. La beguda és dolça, saborosa i addictiva, però mai sacia, és cara i perjudica la salut. Som alhora autors i víctimes d’una cultura súperensucrada que amb freqüència és cínica, en gran part pornogràfica i altres vegades melodramàtica. En els continguts de les xarxes socials un es pot trobar tot això en quantitats desbordants. Les xarxes socials són en la seva major part relacions súperensucrades: costa trobar-les de bona qualitat. La cultura súperensucrada perjudica la salut mental, destrueix la cultura profunda i fa una societat insostenible, però moltes rates segueixen paralitzades, dubtant si acceptar el càstig o menjar.

La paràlisi histèrica expressa la incapacitat d’un subjecte per afrontar un conflicte. El dubte i impotència de la persona són tals, que físicament sofreix una paràlisi. No la causa voluntàriament ni la dissimula, però tampoc hi ha una causa corporal que la justifiqui. El propi cervell per a l’individu és una afecció de veritat. Amb freqüència la persona es cega, ensordeix, no pot parlar, entumeix el seu sentit del tacte, els moviments s’alenteixen, tarda en respondre. Però fins i tot arriba a paralitzar de forma més radical la capacitat de caminar, li impedeix sostenir-se de peu o li paralitza tot el cos deixant-lo aturat.

Una societat que no mira, escolta, sent, manca de tacte, no reacciona ni respon, no es mou i fins i tot sembla totalment paralitzada, és la que ens trobem davant fets com la crisi dels refugiats, l’avanç del populisme, el retorn del capitalisme desregulat o la gran desvinculació comunitària i familiar que patim. Per una part obeeix a la síndrome de l’estruç que amaga el cap per no mirar ni moure’s. Però en la seva major part expressa aquella societat de Miller i Dollard que està paralitzada en la inacció, dubtant si deixar-se castigar o seguir consumint i consumint-se.

M’explicaven uns bons amics el cas d’una dona aclaparada per un marit assetjador del qual no arribava a decidir separar-se tot i que els fills s’ho demanaven. Finalment es va quedar paralitzada de tot el cos, només podia moure els ulls, mirava desesperada d’aquí cap allà. La van dur a l’hospital sense poder doblegar-li la cintura ni les cames, absolutament recta. El seu marit ho gestionava tot, la seguia tenint presa i ella mirava desesperada sense poder dir ni decidir. Incapaç d’afrontar el veritable conflicte i solució.

La paràlisi histèrica pot durar dies o setmanes. S’alleuja parcialment quan s’aconsegueix donar ànims a la persona. Amb freqüència remet sobtadament d’una manera espontània.

Pot ser que Jesús es trobés amb un cas de paràlisi histèrica quan li van portar aquell home jacent que van fer baixar en una llitera després de trencar la teulada d’una casa. Aquell home no podia moure’s però encara patia un altre mal major, no podia perdonar-se a si mateix. Després d’aconseguir el perdó, la paràlisi va remetre, va poder mirar de cara, agafar la llitera amb les seves pròpies mans i posar-se a caminar de debò. Discernir és trobar quin és el veritable dilema on es juguen les coses.

De vegades les nostres formes de societat es basen en que deixem de consumir com rates o que ens resignem a aguantar submisament el càstig. Però l’única solució radical és trencar les gàbies o trencar els sostres de vidre per arribar a Jesús. Com en la pel·lícula de Buñuel, ens adonarem que no hi havia portes tancades, sinó ments paralitzades: la pitjor gàbia és la que tenim dins el cor. Quina és la inflexió que farà que superem la paràlisi? Qui és aquella inflexió radical en la nostra vida?

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.