Defensar l'atenció primària és defensar el dret a la salut

Defensar l’atenció primària és defensar el dret a la salut

Nani Vall-llosseraAquestes últimes setmanes l’atenció primària s’ha fet un lloc en els mitjans de comunicació perquè les seves professionals, metgesses, treballadores socials, administratives i infermeres, han dit prou, perquè després d’anys de desballestament a força de retallades, amb la vocació i la il·lusió per la feina de vegades malmesa, han decidit fer vaga en diferents punts de la geografia espanyola. Deixar als nostres pacients, per defensar-los, per poder atendre’ls i cuidar-los millor en el futur. Deixar les consultes i sortir al carrer i als mitjans per explicar que l’atenció primària es mor, que l’estan matant d’inanició pressupostària, maltractament i precarietat professional i menyspreu. I si mor l’atenció primària, cau tot el sistema sanitari públic com l’entenem i el dret a la protecció de la salut de totes i tots.

Hem de explicar l’atenció primària perquè no és fàcil fer entendre el seu paper essencial dins d’un sistema sanitari si vol ser beneficiós per a la salut individual i col·lectiva, universal, equitatiu, eficient i sostenible. Ens costa explicar-la per diferents factors. En primer lloc, els CAP s (centres d’atenció primària) no tenen la càrrega simbòlica dels hospitals. Als hospitals hi ha la tecnologia, la ciència que més es publica a les revistes i els metges que surten als rànquings i als mitjans de comunicació. Ens és difícil transmetre que sense una atenció primària forta els pacients pateixen i tot el sistema sanitari es ressent. Perquè l’hospital pugui fer bé la seva feina, que és molt important, perquè pugui desplegar tot el seu immens potencial, a l’hospital li han d’arribar únicament els pacients que veritablement necessiten la seva tecnologia i la seva manera de fer, i només durant el temps que sigui necessari. Si no és així, si arriben pacients que podrien ser tractats en l’atenció primària, l’hospital es col·lapsa, atén massa tard i fa mal.

Sí, fa mal, perquè la medicina, tant en l’atenció primària com a l’hospital, pot ser molt beneficiosa però va lligada de manera inseparable a danys. Quan s’aplica correctament, gairebé sempre l’efecte beneficiós supera el dany. Però quan es fan proves innecessàries, quan s’apliquen tecnologies i medicaments no imprescindibles, molt fàcilment els danys superen els beneficis. El problema és que les persones som molt més conscients dels problemes derivats d’un dèficit de medicina que del seu excés.

Ens costa explicar l’atenció primària perquè els grups de poder, polítics, metges, funcionaris i periodistes,  no la coneixen i, així, es difícil que la defensin. Ens costa fer entendre l’atenció primària perquè les nostres institucions no han fet pedagogia entre la població i tampoc els mitjans de comunicació no ens han ajudat. L’atenció primària no és notícia. Que l’augment d’un metge de família per cada deu mil habitants s’associï a un descens de més del 5 per cent de la mortalitat hauria de ser notícia. Els noms de les metgesses i infermeres de capçalera no són mediàtics malgrat que molts dels seus pacients us parlarien de la importància que tenen en la seva vida.

Però l’atenció primària està amenaçada més enllà del que ens costi explicar-la. L’atenció primària tendeix a ser prudent i poc medicalizadora. El respecte a l’autonomia de les persones i la correcta informació sobre riscos i beneficis s’oposen a l’actitud més invasiva de la medicina de l’hospital. Des del imperi de la tècnica, on tot el que es pot fer s’ha de fer, l’actitud de l’atenció primària és jutjada com a poc avançada o poc científica.

L’atenció primària té més present la Llei de Cures Inverses per la qual sabem que reben més atenció les persones que menys la necessiten i menys els que més la necessiten. L’atenció primària és font d’equitat. En un món on el mercat ho domina tot, intentar que un excés de medicina no faci mal i contrarestar les deficiències en l’atenció de qui més la necessita, penalitza. L’atenció primària no encaixa en el sistema econòmic que ens regeix. No som un bon mercat. L’anamnesi, l’exploració física, l’escolta i la paraula en la consulta no són negoci. Deixar de fer el que és innecessari per evitar els danys de la medicina és contrari al mercat. L’atenció primària és contracultural en una societat en la qual es fomenta la por, la desconfiança i la fal·làcia de les certeses absolutes i la immortalitat. L’atenció primària és especialista precisament en això: en la gestió de la incertesa.

La defensa de l’atenció primària no és un exercici de corporativisme. El coneixement científic ha evidenciat que els sistemes sanitaris públics amb una atenció primària forta són millors per a la salut de les persones i de la societat. També ens diu la ciència que l’accessibilitat, longitudinalitat, integralitat i coordinació, que són pròpies de l’atenció primària, són bones per a la salut de les persones. Igualment s’ha demostrat que com més fràgil és la persona més es beneficia d’aquestes característiques de l’atenció primària i de passar pel menor nombre possible de mans. La capacitat de l’atenció primària per generar salut es basa en la continuïtat i en l’atenció integral de la persona.

El professional que atén a una persona al llarg de la vida manega una informació molt important sobre la seva manera d’emmalaltir i sobre els factors que condicionen el problema de salut, que tenen a veure amb com viu i on viu aquesta persona, si treballa i en quines condicions, quines relacions té i com són, etc. Sense això, falten dades sobre la causa dels problemes de la salut de la gent i sobre les possibilitats reals que alguns tractaments siguin efectius o simplement factibles. Aquesta informació, no registrada en la història clínica, es va generant en trobades repetides en base a una relació de confiança que es va construint al llarg del temps (longitudinalitat).

Per tenir una atenció primària forta cal voluntat política i dotació pressupostària, respecte i consideració institucional cap als seus professionals. Cal recuperar la motivació i l’autoestima professional i unes condicions laborals adequades per poder desenvolupar la feina, acabant amb la precarietat. Es necessita pedagogia dins el sistema sanitari, entre els nostres companys d’altres nivells assistencials i molt especialment entre la població. I sobretot cal prendre decisions que sovint no seran fàcils i que trobaran resistències: externes, de lobbys importants i molt poderosos, i també internes.

Mentre tot això passa malgrat les amenaces i dificultats, l’atenció primària, les seves professionals, continuaran al costat de les persones en els seus processos d’emmalaltir, viure i morir, de vegades guarint, sovint alleujant i sempre acompanyant. Poder fer-ho més i millor és l’objectiu de les vagues. Ens hi va la salut!

*Adaptació de la intervenció en la presentació del Diari de la Sanitat l’abril de 2016.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.