Catalunya i Espanya: entre el reconeixement i la negociació

Catalunya i Espanya: entre el reconeixement i la negociació

Josep F. Mària i Ramon Xifré. El quadern de la Col·lecció Virtual de CJ “Catalunya i Espanya: entre el reconeixement i la negociació” és fruit de la col·laboració entre dos economistes apassionats per la política. La nostra voluntat ha estat presentar fets (de la forma més neutra possible) perquè les persones que pensen diferent tinguin un espai comú per a reconèixer-se profundament i per a negociar.

  1. Reconèixer-se profundament: acceptar que l’altre és un interlocutor digne de ser escoltat, amb unes raons que no comparteixo (totalment o parcialment), però que s’han de considerar, examinar, i contrastar amb les pròpies.
  2. Negociar: l’articulació entre Catalunya i Espanya ha estat subjecte a períodes convulsos periòdicament. Creiem que la Constitució de 1978 ha ajudat molt en aquesta articulació a la sortida de la dictadura de Franco; però les convulsions actuals són signe que cal una re-negociació política, tal com defensen molts catalans i també un nombre creixent d’espanyols.

En tot cas, la negociació no portarà a solucions acceptables si no hi ha prèviament un doble reconeixement: de l’altre i de la pluralitat de posicions en camp propi. Aquest és el nostre marc antropològic i sociològic fonamental.

En relació amb els fets, en primer lloc, presentem els fets recents de la relació entre Catalunya i Espanya. Potser el que caracteritza més la nostra narració és postular que hi ha hagut canvis d’estratègies polítiques en tots dos costats. No només en la part catalana hi ha hagut un desplaçament de nacionalistes no-independentistes cap a l’independentisme; sinó que també en la part espanyola hi ha hagut un gir (al nostre entendre, previ en el temps) cap a una estratègia política que es pot considerar neo-espanyolista, neo-centralista i neo-liberal.

Aquesta història recent és nova però arrela en la història més remota. Per això ens remuntem a la història moderna. Comencem amb la primera unificació dels regnes de Castella i Aragó sota els reis catòlics, passem per 1714 i ens aturem al segle XIX, en què emergeix el nacionalisme com a ideologia, bé sigui amb estat (nacionalisme espanyol) o sense (nacionalisme català).

Després prestem atenció al paper de la religió en aquests fets històrics: L’Espanya moderna comença, no en va, amb dos reis que han estat anomenats “catòlics”, i segueix amb una dinastia Habsburg que s’erigeix –mig per convicció, mig perquè el manipula- en defensora del catolicisme davant dels prínceps alemanys que –mig per convicció, mig perquè el manipulen – defensen el luteranisme per espolsar-se de sobre l’emperador. El factor religiós segueix present durant el segle XIX entre els conservadors espanyols, enllaçant amb el nacional-catolicisme que Franco s’arroga; i també amb el nacionalisme català que –en alguns corrents- es connecta amb el cristianisme. En relació amb els fets recents, el discurs religiós es fa present de manera més subtil (en forma de “religió civil”) quan els dos bàndols es desqualifiquen mútuament amb un llenguatge d’arrel religiosa (intransigència cap als altres/heretges i necessitat que aquests altres es penedeixin/converteixin), que justament ens allunya d’un reconeixement profund mutu.

Cap al final del Quadern, presentem més obertament la nostra interpretació. En primer lloc, vivim el conflicte entre Catalunya i Espanya com un contrast entre “preferències polítiques” (I. Sánchez Cuenca) : no entre posicions religioses ortodoxes vs. herètiques o entre “malalts” vs. “sans” (tal com alguns han sostingut públicament).  En segon lloc, vivim la religió com una invitació, més enllà d’ortodòxies o heretgies, al reconeixement de la dignitat de les persones i de la dignitat de les cultures en què neixen i creixen, a fi de caminar cap al mutu reconeixement entre persones i entre pobles. Des d’aquesta perspectiva, considerem que l’activisme polític amb rectitud d’intencions és una expressió de servei a la comunitat que no pot ser condemnat.

Una de les seccions on creiem haver fet una contribució original és en la presentació dels imaginaris que impedeixen el reconeixement profund entre les dues parts. Com si a cadascun dels costats la gent tingués al cap unes imatges deformades de l’altre (creades per justificar les pròpies limitacions o a partir de l’exageració del errors de l’altra part), que el degraden i impedeixen el seu reconeixement, primer, i una negociació fructífera, després. L’ortodox vs. l’heretge; el psicoanalista vs. el pacient; l’il·lustrat vs. l’ètnic; el demòcrata vs. el colpista. Heus ací quatre imaginaris que caldria deixar enrere perquè constitueixen la base de prejudicis que no ajuden a enfocar el problema. Un problema que no ens traurem de sobre amb solucions fantasiosament definitives que pretenguin ignorar l’altre.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.