Entre la por i l'esperança, a propòsit de l'auge del totalitarisme (1)

Entre la por i l’esperança, a propòsit de l’auge del totalitarisme (1)

Francisco José PérezL’auge dels totalitarismes s’ha convertit en un signe dels temps actuals, d’un present que apunta ja algunes tendències del futur en marxa. Un totalitarisme que ens costa d’entendre i analitzar, també a les organitzacions que es defineixen progressistes, i potser per això abunden explicacions simplistes, com que l’auge de personatges com Trump, Putin, Orban, Salvini, Bolsonaro… és fruit de la bogeria d’uns quants individus que arriben al poder a través d’astúcies i enganys, o que el seu auge obeeix a la falta de maduresa política o democràtica del poble.

Rarament es fa un esforç per indagar les raons que porten milions de votants a posar la seva confiança en aquests governants, i es recorre al simplisme: deteriorament de les seves condicions laborals i socioeconòmiques, increment de la seva inseguretat… Una lectura insuficient del que està passant, que pot estar relacionada amb aquesta consciència d’irresponsabilitat que sorgeix davant els fets complexos, i que porta al fet que ni les persones ni les organitzacions vulguin reconèixer la seva implicació, per petita que sigui, que suposaria autocrítica i canvis en les pròpies pràctiques.

En una entrada anterior, La nostra humanitat amenaçada, proposava una reflexió sobre l’auge de l’extrema dreta en clau de procés de deshumanització; un procés que lluny de veure’s contrarestat per aquesta onada de moviments de protesta que des de 2011 ha recorregut diferents països, les diferents primaveres de revolta, el moviment Occupy Wall Street, el 15M, els moviments dels indignats, etcètera, segueix endavant i fa necessari continuar aprofundint en les seves claus.

Combatre les formes de totalitarisme modern requereix un esforç per captar l’essència d’aquests sistemes i deixar al descobert els mecanismes que fan possible la submissió de tantes persones, i fins i tot que s’estiguin apoderant de la vida social i personal de bona part de la humanitat. Una situació en la qual convergeixen noves formes de dominació combinades amb el que podem dir-ne “nova esclavitud”, expressió que vol denunciar que aquesta servitud moderna és molt més sofisticada i perillosa que les seves formes anteriors, de manera que no resulta gens fàcil prendre’n consciència, ja que és molt subtil i se situa en les zones més profundes de l’ésser humà, en la zona de l’esperit, que queda oprimit, segrestat. Una forma de tirania que s’ha convertit en una gran amenaça per a la llibertat, ja que fa que la persona sigui cada vegada més esclava creient-se lliure, que se senti més a gust sent esclava que lliure.

Les noves formes de dominació

El totalitarisme actual és resultat d’un procés molt més llarg, l’origen del qual el podem identificar amb el del naixement de la Comissió Trilateral, fundada per iniciativa de David Rockefeller el 1973, i que reuneix caps de les principals corporacions i bancs, socis de firmes d’advocats corporatius, senadors, professors d’afers internacionals procedents dels principals països de les democràcies capitalistes, com un lobby de l’ala liberal de l’elit governant capitalista.

La seva principal aportació va quedar recollida en un informe de 1975, La crisi de la democràcia, signat per Michel Crozier, Samuel Huntington i Joji Watanuki, en què es denunciava un “perillós excés de democràcia” en l’última dècada, proposant per superar-lo “un major grau de moderació en la democràcia”. Aquests perills es concretaven en:

  • Els mitjans de comunicació, vistos com la “nova font de poder més notable”.
  • Els “grups passius o no organitzats de la població”, que començaven a organitzar-se i mobilitzar-se de maneres noves per “establir els seus reclams” i el “control sobre les institucions”… Per a ells, un requisit previ per a la democràcia és certa mesura d’apatia i no participació d’alguns individus i grups.
  • Les “propostes per a la democràcia industrial”, que buscaven augmentar la participació dels treballadors en l’administració de les empreses, mitjançant fórmules com la codeterminació, cogestió, autogestió…
  • Els intel·lectuals que denuncien la corrupció, el materialisme i la ineficiència de la democràcia i la submissió dels governs democràtics al capitalisme. Des del seu punt de vista, els “intel·lectuals orientats als valors” representaven un greu desafiament; per contra s’havia de admirar els “intel·lectuals tecnocràtics”.

És a dir, a mitjan dels 70 es planteja un programa per contrarestar els mitjans de comunicació i els intel·lectuals, per controlar els “ciutadans més políticament actius”… per limitar i controlar la democràcia. Aquest procés, que havia de ser de llarg recorregut, presenta una novetat respecte a les anteriors experiències totalitàries: no pretenia anul·lar la democràcia, sinó subjugar-la. Així, en aquests quaranta i escaig darrers anys, hem vist com aquest programa es feia efectiu i donava lloc a democràcies de baixa intensitat, segrestades pel poder econòmic, en les quals es permetia l’alternança política, això sí, limitada a forces polítiques que se sotmetien l'”estat de dret”; a les que no s’hi sotmetien se’ls negava el pa i l’aigua per subsistir: aquí tenim la dolorosa experiència del poble grec i Syriza. Exemple clar per a la resta dels pobles: o s’assumeix el nou ordre, o se sacrifica les poblacions.

Aquest programa per assaltar recursos públics, eliminar drets, subordinar el país totalment als interessos internacionals, lliurar els recursos naturals a grans empreses i escombrar tot indici de justícia social possible, ha continuat en marxa i és el que ens dóna peu a parlar de feixisme econòmic i financer, perquè el seu resultat ha estat que les elits econòmiques i financeres, “els mercats”, siguin els que estan decidint el destí de la humanitat i determinant les polítiques dels governs elegits democràticament, que imposen el seu programa en contra de la voluntat dels pobles que els han triat.

No es tracta d’especulacions ni catastrofismes, només cal recordar com a Europa, i a Espanya, aquestes elits han obligat els parlaments a canviar les constitucions democràtiques, han imposat governs tecnòcrates amb l’objectiu de garantir els seus propis objectius i prioritats… Aquest creixent despotisme de les oligarquies econòmiques ha anat generant un progressiu buidament de les institucions democràtiques, alhora que ha propiciat un enorme creixement de les desigualtats (empobriment de les majories populars i més enriquiment de les elits). Només cal recordar les polítiques d’austeritat, les retallades en els serveis públics i socials bàsics, les polítiques fiscals regressives… com a mecanismes en aquesta nova dominació. Els super-rics estan podent actuar sense cap control; assistim a una rebel·lió de les elits.

Aquest programa implica, d’altra banda, la utilització dels mitjans de comunicació social i de diferents institucions per tal de justificar i legitimar el discurs neoliberal i la creixent desigualtat social. Per aconseguir-ho no dubten a recórrer a la manipulació dels instints bàsics com por i la inseguretat, a presentar la llibertat com a valor oposat a la igualtat, etc. L’èxit d’aquest discurs es reflecteix en el fet que bona part de la ciutadania acaba preferint ser explotada a estar aturada; accepta resignadament arguments fal·laços com que els rics seran més emprenedors si paguen menys impostos, mentre que els pobres seran més ganduls si reben subsidis; que els sectors populars hem de pagar la factura d’haver viscut alegrement per sobre de les nostres possibilitats…

I, si això fos poc, queda el recurs a la política de la por i l’economia de la por: pel creixement de la prima de risc, per la caiguda de les borses, pel deute públic, per la manca de beneficis de la banca…, factors que si no s’atenen conforme als interessos dels poders econòmics, causarien grans catàstrofes per als ciutadans. Por al futur de les pensions, aconsellant-nos els plans privats de pensions que afavoreixen la banca. Por a l’auge de partits o forces alternatives; es dispararà la prima de risc, ens convertirem en tercermundistes…; por de sortir de la zona euro i les seves polítiques neoliberals; últimament s’abusa de la por a «l’altre», al que ve a disputar els pocs llocs de treball, als emigrants, als sense papers… Tot això contribueix a l’objectiu de crear en nosaltres un estat d’ànim que ens impedeixi pensar, a fi de seguir imposant-nos polítiques que garanteixen els beneficis de les elits i el seu revers, la creixent desigualtat social.

Particular rellevància té el recurs als emigrants i al terrorisme com a elements que justificarien aquest nou totalitarisme i el seu sistema de dominació, que s’estén a tots els àmbits de la vida social donant lloc al que s’ha passat a anomenar “estats de seguretat interior”, basats en l’ús del poder dels estats per reprimir les reaccions de contestació i protesta; aquí tenim la llei “mordassa”, les condemnes a rapers, tuitaires…

Els brots d’indignació i rebuig a aquestes polítiques, tot i ser de gran importància i significativitat, no estan aconseguint frenar aquesta dominació cultural i ideològica ni el creixement d’una forma de “nova esclavitud”, que és la que consent i possibilita l’auge del totalitarisme i els seus programes de control i domini.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.