Camins polítics cap a la noviolència

Camins polítics cap a la noviolència

Joan Morera PerichEl 2 de novembre sortiren a llum els documents de la Fiscalia i l’Advocacia amb altes peticions de condemna cap als catalans que, tal i com està succeint amb altres presos anònims dels quals ningú es preocupa, porten més d’un any a la presó preventiva sense cap judici just ni presumpció d’innocència. Per altra banda, des de la meva especialització en noviolència activa ressegueixo les característiques de manifestacions independentistes i trobo alguns trets que de facto estan rebutjant l’avenç de la reconciliació, i que per descomptat són contraris a la noviolència. Amb aquest article pretenc demanar al lector tres coses: (1) la valentia i honestedat per a denunciar tota injustícia es trobi a la banda on es trobi; (2) la voluntat de començar una transformació personal que ens capaciti a l’autocrítica i al contrast constant d’informació; i (3) que per desconeixement no s’anomeni mai més violència a allò que de fet és noviolència.

Per una banda, voldria denunciar la politització dels judicis. Dues persones com els «Jordis», liderant una manifestació pacífica de milers d’indignats el 20 de setembre de 2017 sense cap ferit, demanant la calma des de dalt d’uns cotxes on havien pujat minuts abans periodistes, desconvocant a la gent pacíficament com mostren desenes de vídeos, són ara acusats entre d’altres de rebel·lió per la fiscalia demanant 17 anys de presó: això cal denunciar-ho com a immoral i fora de tota llei (com declara Amnistia Internacional), perquè impedeix el dret a dissentir pública i pacíficament, un dret humà. Els polítics que es van organitzar juntament amb milers de catalans per posar urnes i permetre una votació al carrer se’ls demana 25 anys de presó quan a Europa els altres polítics organitzadors acusats del mateix han estat deixats en llibertat evidencia que alguna cosa del sistema judicial espanyol està fallant greument. Estiguem a favor de la unitat d’Espanya o a favor de la independència de Catalunya —són les dues molt respectables—, hem de denunciar l’immoral i injust des de totes les parts.

Aquest judici s’està tornant venjatiu i d’escarment a causa de la manipulació de la paraula violència: primer s’ha intentat imputar violència als organitzadors (als Jordis o als líders de les votacions de l’1-O) per tal de processar-los amb les penes més altes de rebel·lió en lloc de buscar l’arrel política del problema. En el cas dels Jordis, resulta sospitós l’interès en atribuir-los la responsabilitat dels cotxes destrossats (en lloc de processar-ne els autors materials), cotxes estratègicament aparcats vora la gent amb armes a l’interior (!) que ningú gosà tocar.  Tanmateix, en no trobar rebel·lió violenta en els mitjans utilitzats —indignació pacífica al carrer i urnes—, atribueixen sense proves la violència als fins (el desig d’independència) per imputar als que la defensen. Es jutja, doncs, la idea i no el fet: això resulta molt perillós i polititzable. La independència es concep per alguns com una forma legítima i moral, i per a d’altres com una cosa abominable i immoral: si uns jutges, que tenen tots opinió sobre l’assumpte, han de dictar sentència segons els fins, estaran jutjant la bondat o maldat de la independència, i no els fets empírics comesos (manifestació o urnes) que és el que els pertoca com a professionals, fets on no hi ha violència sinó estratègia noviolenta.

Aquesta forma d’afrontar el conflicte català acaba per legitimar que un enemic polític sigui criminalitzable per un estat, i per tant obre la porta a empresonar l’oposició a qualsevol país. M’uneixo doncs a les veus de petició de garanties de l’Estat de Dret cap a les minories culturals i a la protecció per a les persones que lluiten pacíficament per una causa.

Per altra banda, voldria denunciar que, tot i que en moltes ocasions l’independentisme ha actuat des d’accions profundament noviolentes, massa sovint actes o paraules d’alguns moviments per a la independència són de fet punitius o alimenten l’enfrontament, i per això deixen de ser noviolents. Voldria concretar-ho en quatre punts:

  • El fet de combatre sense violència per una causa no vol dir que aquesta acció sigui noviolenta. La noviolència és molt més que l’absència o fins i tot el rebuig a la violència. Si l’acció que es pretén organitzar no desitja que l’altra part quedi inclosa en la solució en lloc d’aixafada o vençuda, aquesta acció mai serà noviolenta. Accions com llançar pintura, cremar banderes o fer pintades a casa d’un jutge són expressions punitives que no sumen sinó que resten credibilitat, perquè no es mouen des de la protesta innocent i creativa, sinó intimidatòria.
  • La violència pot catalitzar-se de forma subtil, encara que no hagi agressions físiques. Encoratjar les masses amb frases com “els vencerem”, “ni oblit ni perdó”, “són uns …” és la millor manera de rebentar la lluita noviolenta i acabar promovent el ressentiment i l’odi. L’odi a un col·lectiu, i molt més quan la lluita és entre identitats, és una violència que es cou al cor i que esclata amb qualsevol espurna. Per això, contra aquesta situació és urgent una disciplina de transformació noviolenta personal i de grups que capaciti per a canalitzar la ràbia cap a respostes creatives, i permeti comprendre i humanitzar relacions, fins a perdonar internament el qui m’ha ferit: així es guanya en llibertat. Aquí les espiritualitats i la fe en Déu juguen un paper fonamental.
  • El desconeixement de la humanitat i de les raons de l’altre converteixen un inicial rebuig de les idees en un menyspreu a les persones, igualant-les a les seves accions, que són jutjades des de la pròpia ideologia com brutals (inhumanes o impròpies d’humans, d’animals bruts). És un salt perillós (animalitza a l’altre, justificant qualsevol impunitat i demonitzant l’adversari) i injust (redueix l’altre als seus actes sense possibilitat de canvi). Contra aquesta deshumanització de l’altre, proposo contrastar amb el coneixement de l’altra part: atrevir-se a parlar amb persones que pensin molt diferent sense jutjar ni esclatar sinó escoltant, o bé mirant habitualment telenotícies i premsa de perspectives oposades per conèixer amb interès diverses facetes de la mateixa notícia. Es requereix valentia per ser honestos fins l’autocrítica: no estem obligats a defensar-ho tot dels nostres, sinó a perseguir la justícia i la veritat a qualsevol part on es trobi.
  • Finalment, denuncio que en massa ocasions, en els discursos polítics i institucionals no només es pretén animar l’aversió a l’altre, sinó que a més es manipula la gent basant-se en emocions. Aquest punt és molt perillós perquè permet prendre decisions equivocades amb gran rapidesa, i també perquè genera una fascinació que promou les respostes viscerals abans que les raonades. Naturalment a curt termini els polítics aconsegueixen el que volen: unitat i deriva. Però s’assembla als remeis de la crisi econòmica, pegats que semblen resoldre l’immediat i destrueixen la justícia a mig-llarg termini. Aquesta política d’emocions es va veure clarament el dia 26 d’octubre de 2017 quan, davant la pressió emocional de la gent, el gest del president Puigdemont convocant eleccions —que podia ser raonable i tenir els seus motius— va provocar un esclat d’insults entre els seus propis partidaris titllant de traïdor al que minuts abans era un messies. Aquestes respostes viscerals cuinades per mitjà del previ enardiment dels sentiments són les que després transformen vies noviolentes legítimes en decisions equivocades que només creen més tensió, i es poden evitar si el discurs polític i institucional no es basa en l’emoció sinó en la justícia i els arguments.

En definitiva, amb aquest article pretenc encoratjar a totes les parts del conflicte a l’ús d’autèntics mitjans noviolents per a defensar legítimament les seves posicions, i a una transformació personal centrada en la justícia i la honestedat, que humanitzi les relacions per tal que, sigui quina sigui la realitat política final, asseguri la pau veritable: que cap grup quedi esclafat per l’altre.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.