Canviar el focus: del reconeixement de la diferència a la horitzontalitat

Canviar el focus: del reconeixement de la diferència a la horitzontalitat

Sonia Herrera. [Estris] Diferència, diversitat, minories. A què ens referim quan posem sobre la taula aquests conceptes? És suficient reconèixer i respectar la identitat de l’altre per construir comunitat? N’hi ha prou amb “gestionar” la diversitat?

El Centre Virtual de Coneixements per eliminar la violència contra les dones i les nenes de Nacions Unides, en base a les aportacions clàssiques de Francesco Capotorti (1977) i Jules Deschênes (1985), recull un concepte de minories que inclou: els grups que per raons nacionals, ètniques o racials, culturals, lingüístiques i religioses “són menys nombrosos que la resta de la població d’un estat; no estan en una posició dominant; resideixen a  l’Estat,  sent ja sigui ciutadans o un grup amb vincles estrets i de llarga durada amb l’Estat; posseeixen característiques ètniques, religioses o lingüístiques que difereixen d’aquelles de la resta de la població; i mostren un sentit de solidaritat, si més no implícit, dirigit cap a la conservació de la seva identitat col·lectiva distintiva”.

Però a punt d’exhaurir la segona dècada del segle XXI, aquesta definició, si més no, pot semblar superficial i escassa. I és que  la circumscripció del què és o no una minoria s’ha anat eixamplant incloent altres eixos de discriminació, exclusió i persecució eminentment vigents al nostre món com, per exemple, la classe social i la identitat de gènere.

Tot sovint, quan es parla de respectar les diferències i de reconèixer les minories, d’entrada es cau en una profunda incongruència: la manca d’horitzontalitat i la desigualtat de poder fins i tot en el discurs que enuncia aquest respecte i reconeixement. Un discurs vertical i jeràrquic, que s’emet de dalt a baix, des de la posició de domini del subjecte privilegiat (blanc, burgès, home, adult…), des del model eurocèntric, neocolonial, neoliberal i patriarcal hegemònic. La resta, aquells i aquelles que no encaixen en aquest motlle, estan fora de la norma, són l’alteritat, allò estrany que fa aflorar pors i violències de diferents tipus i que es tradueixen, al seu torn, en discriminació i exclusió.

Amb freqüència des dels mitjans i les institucions es parla d’integració, de pactes socials, de cohesió, quan en  realitat  el que s’impulsa són polítiques i discursos d’assimilació al més pur estil nord-americà. Polítiques que busquen que les minories dissimulin, assumint el comú denominador i abandonant tot allò que els caracteritza i que els fa diferents respecte a la “majoria”. Passar de la negació al reconeixement i el respecte és un pas. Però parlar de minories hauria d’implicar un “anar més enllà”, canviar el focus i el prisma des d’on mirem i actuem sobre la realitat. Hauria de comportar parlar de drets, d’igualtat, de mestissatge, de cura; parlar des del tu i no des del jo, des d’un nosaltres que aplegui tota la societat i no només a aquesta suposada majoria (si és que podem considerar l’existència de majories homogènies…); des del reconeixement de les violències exercides; des de la renúncia i la denúncia dels privilegis…

Cal revisar el concepte de “minoria” i cal també encetar la deconstrucció i transformació dels discursos preponderants per tal de construir relacions veritablement horitzontals, solidàries i fraternes, alliberades de paternalismes i prejudicis, i cercant, com diria l’Angela Davis, la  interseccionalitat  de les lluites amb intel·ligència col·lectiva. Perquè a les minories no els hi calen persones que els hi facin d’altaveus. Tenen veu pròpia i n’hi hauria prou amb estendre mà, fer un pas enrere, cedir l’espai i passar el micròfon. Així, només així, podrem construir societats on la diversitat no s’abordi com un problema sinó com un valor en si mateix i una qüestió de justícia.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.