El Salvador: terra de màrtirs, jardí de roses

El Salvador: terra de màrtirs, jardí de roses

Alícia GuidonetGràcies a una bona amiga salvadorenca, aquest estiu he tingut l’oportunitat de visitar El Salvador i d’assistir al III Congrés Continental de Teologia, “Els clams dels pobres i de la terra ens interpel·len”. M’agradaria compartir algunes reflexions i vivències que he anat elaborant des del meu retorn.

El congrés pretenia fer memòria de la Conferència de Medellín, celebrar els seus cinquanta anys, i pensar conjuntament el present i futur de la teologia llatinoamericana. Quatre intensíssimes jornades van obrir la porta a la reflexió teològica, sense deixar de banda els espais per a la pregària, la cançó, el teatre i el pelegrinatge als llocs dels màrtirs. Gairebé una trentena de països participants, la majoria llatinoamericans, i més de 600 persones es van reunir a l’Auditori de la Universitat Centreamericana del Salvador. Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser la proposta metodològica consistent a incorporar i compartir la reflexió i l’experiència a partir d’aquests diferents espais. A títol d’exemple, l’obra de teatre, protagonitzada per dones salvadorenques que compartien la seva experiència de maternitat en els hospitals, al carrer, en els domicilis, em va acostar a la realitat d’unes dones que lluiten per la seva supervivència en un context dominat per la violència, la desigualtat i la carència. Per a elles, narrar la seva pròpia història, actuar-la, compartir-la, suposa un lloc per refer-se.

La vida de Romero, la seva història, el seu procés de conversió, van estar molt presents en el congrés. De fet, podria dir que estan presents en tot El Salvador: és freqüent veure la seva imatge en els llocs de culte visitats, i no només aquesta: també pot llegir-se en alguna ocasió el “Sant” Romero, afegint, d’aquesta manera, el sentir del poble que es va avançar a la confirmació oficial de la seva santedat. Tal com algú em relatava, per al poble, Romero va ser sant de l’endemà al seu assassinat. No passen per alt les narracions sobre la seva trajectòria de vida i el seu procés de conversió, dirigint la seva mirada cada vegada de manera més radical cap als pobres, els quals, amb el temps, van anar adquirint més centralitat en la seva missió. Rutilio Grande va ser una figura cabdal perquè aquest procés es consumés. Tant és així que, per a alguns, la conversió de Romero va ser un signe de la santedat de Rutilio. Aquesta transmissió de la fe i de la seva experiència no deixa indiferent. Un testimoni de vida pot deixar empremta en una altra vida de tal manera que aconsegueixi transformar-la. Així va passar entre Rutilio i Romero. Aquesta memòria és especialment visible a la casa de l’arquebisbe de San Salvador, situada al Hospitalito de la Divina Providencia, lloc en el qual també es pot visitar la capella en la qual, celebrant l’Eucaristia, un tret li va arribar al cor. La seva casa, intacta, plena de records i objectes personals, permet conèixer amb més profunditat el procés viscut per Romero i el final a què va ser abocat.

Si Rutilio li va passar el testimoni a Romero, aquest l’hi va donar a Ellacuría. Una altra història que em va ajudar a aproximar-me més intensament a la vida dels jesuïtes que van ser assassinats nou anys més tard. Assassinats també de nit, i al costat de dues dones, dona i filla del jardiner, Elba i Celina Ramos, que es trobaven a la comunitat perquè els havia sorprès el toc de queda. La memòria dels jesuïtes també està present a El Salvador. La UCA acull la comunitat dels religiosos, a més d’un petit espai ple dels records personals dels màrtirs jesuïtes, així com d’altres de les tantes persones martiritzades durant els anys de la guerra civil salvadorenca. El jardí en el qual els botxins van col·locar els seus cossos es va convertir, en mans del jardiner, en una metàfora de resurrecció. Obdulio va plantar tantes roses com el nombre de persones assassinades aquella nit. Després es va adonar que la comunitat de màrtirs era molt més àmplia… i aquestes roses es van convertir en l’ampli jardí que avui en dia ofereix una imatge d’esperança a qui el visita. Algunes d’aquestes flors “de més” són les vides de les quatre missioneres nord-americanes, tres religioses i una laica, violades i assassinades després de ser interceptades mentre viatjaven en cotxe. En aquests anys van ser moltes les persones que van vessar les seves vides a l’altar de la realitat del Salvador. Al mateix Ellacuría se li va atribuir l’afirmació que llueix en un dels edificis de la UCA: “Amb Romero Déu va passar per El Salvador”.

Amb Romero i amb tantes altres persones, Déu sofrent va passar per El Salvador. Persones que van rebre i van acceptar el do del martiri. Que van ser testimonis de la seva fe, fidels a l’evangeli fins a l’extrem. Persones humanes, conscients del que suposava acostar-se honestament a la veritat. M’explicaven, per exemple, la inquietud que sentia Romero a les nits, quan sentia algun soroll a la seva habitació. Com la nit en què, finalment, descobriria que els protagonistes d’aquests sorolls al sostre de la seva cambra eren dos grans alvocats que acabaven de caure de l’arbre…

Tocar la realitat amb esperança, ser honestos amb la realitat, buscar la veritat… Expressions totes elles experimentades per tantes i tantes persones a El Salvador. Persones que van viure místicament, celebrant l’Eucaristia al món, traspassant amb la seva mirada regalada per Déu els llocs més terribles, més temibles. És potser per això que l’Eucaristia que va clausurar el congrés també va suposar un bany de realitat. De la realitat sofrent del Salvador, en passat i present. L’església, plena de gom a gom per les persones assistents, va ser un acte comunitari en el que els participants vam tenir l’oportunitat d’escoltar la memòria viva dels màrtirs. Ens vam deixar acompanyar per les tombes dels màrtirs, pel tríptic del presbiteri, amb motius de resurrecció, pel viacrucis del poble salvadorenc, format per dibuixos de persones torturades. I per la capella del Santíssim en la qual reposa el cos de Crist en un sagrari que té forma de casa. En present, perquè la memòria d’aquells anys segueix viva, i perquè El Salvador, tal com va explicar Martha Zechmeister, professora a la UCA, segueix patint la injustícia, la situació dels pandilleros, la droga, les venjances, el feminicidi , el maltractament a nens, nenes i joves… Una realitat molt visible.

Agraeixo el do d’aquest pelegrinatge. I agraeixo també el do de la vida de tantes persones que ens han passat el seu testimoni de fe, com Rutilio va fer amb Romero i aquest amb Ellacuría, i que ens han acostat a la mística que beu en la font de l’esperança, i que ho fa des de l’alegria.

La pel·lícula Romero, rodada per John Duigan (1989), mostra en una escena a Monsenyor, vestit de blanc i travessant una (E)església ocupada per militars. Una imatge poètica i profètica alhora, que resumeix la capacitat de l’arquebisbe de San Salvador per travessar i santificar la realitat esquitxada d’injustícia. Un altre místic de la realitat, Casaldàliga, reflecteix aquesta mateixa bellesa en un dels seus poemes, Dóna’ns Senyor, la teva Pau, una petició que faig meva i que transcric parcialment: “Dóna’ns, Senyor, aquella Pau estranya, que trenca en plena nit com un cant amagat, la Pau dels que caminen sempre nus d’avantatges, vestits pel vent d’una esperança núbil. La Pau que es comparteix en igualtat fraterna com l’aigua i l’Hòstia”.

Imatge extreta de: Wikimedia Commons

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.