Escoltar: un acte sagrat

Escoltar: un acte sagrat

Ignasi EscuderoViure sota el bombardeig constant de titulars, clickbaits i tuits ens ajuda a fer-nos una idea dels temes que suren sobre la superfície. Amb sort algunes notícies aguanten uns quants dies i poden arribar a calar en aquelles coses que realment ens preocupen. L’anomenada crisi d’arribada de migrants d’aquest estiu, sense anar més lluny. Escoltem tantes coses, però, que com deia Erich Fromm acabem articulant una cuirassa contundent per no embogir amb la insensatesa en la que estem immersos. Alienació per no embogir. Marcar distància d’aquestes notícies amb el nostre dia a dia per no embogir. Per no entrar en còlera cada dia. Per no sumir-se en la desesperança més nihilista.

A la perifèria d’aquests torrent de noticies vivim la centralitat de la nostra vida. Escoltem el nostre entorn proper, acompanyant alegries, penes i il·lusions. A vegades sobtadament, i fem el que podem. És el nostre entorn i les coses que hi passen ens travessen, l’alienació no acostuma a donar uns resultats gaire perdurables. Amb la gent dels nostres cercles d’afinitat ens resulta bastant ràpid d’identificar quan ens estan parlant de temes importants per a elles. Salta l’alarma i amb ella s’activa l’empatia, l’humor per desdramatitzar, el silenci mut… A vegades no sabem reaccionar, però sabem que és sagrat per a l’altre. I aleshores ho és per a mi.

Quan l’altre parla un altre idioma, un altre codi, des d’unes altres formes culturals, aquest escoltar i reconèixer agafa de sobte. No s’espera ni es veu a venir. Però la violència estructural supura.  Perquè l’alienació a la que ens acollim quan a la TV després de parlar d’una embarcació plena de supervivents arribada a les costes d’Almeria, passem a veure el millor gol de Messi, ja no ens serveix.

Em pregunto quants dels actius tuitaires han tingut converses amb les persones migrades de les seves ciutats o pobles. Quants han baixat als carrers o anat a les associacions i entitats locals a buscar contacte, a estar disponibles. A ser part d’una societat acollidora, la de braços oberts i que va a buscar. I en aquest pas, saber escoltar el que es parla i el que es calla. Sabent que conèixer la historia de vida d’algú no és plantar-se-li davant i interrogar-lo per saber quants dirhams va pagar per creuar l’estret. Acollir per construir el futur del nostre país és un imperatiu ètic però també social. Acollir per construir fraternitat és l’horitzó.

Escoltar és un acte sagrat, i demana el seu temps. La realitat traspua en persones que van com una olla fins dalt, de violència rebuda i amb la certesa que la seguiran rebent en una societat racista com ho és la nostra. No patiu, que el racista serà sempre senyalat, però estranyament es desemmascararà al racisme. Escoltar els efectes de la violència trenca per dins en intuir l’abisme del que s’explica. Ens desterra de la nostra realitat de la mateixa manera que un camió militar marroquí desterra al mig del desert a aquells que han enxampat intentant creuar l’estret.

En aquest escoltar, la Montse Santolino apunta el nucli: no és tant buscar-lo sinó estampar-te amb ell quan obres la porta per sortir de casa.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.