El nom de Romero va lligat al d’Amèrica. A la sang d’Amèrica: la vessada i la que malda per viure i sobreviure un cop i un altre, incansable, resilient. Les venes obertes de l’Amèrica llatina -que en Galeano ens feia mirar sense embuts ni eufemismes. El nom de Romero em retorna a les amèriques llatines amb qui tants lligams, afectes i projectes de solidaritat hem mantingut durant anys. Trobo a faltar aquests lligams. Però em sembla que a Europa, ara, ens encega una boira espessa provocada per la crisi econòmica, la desfeta de la democràcia i l’oblit dels drets humans. Ignorem els joves que se suïciden als camps de refugiats, no veiem els morts que el mar engoleix el mar. Potser ens ha vençut la vergonya i ens hem empetitit davant els germans i les germanes de Llatinoamèrica que, en força casos, després de guerres civils i dictadures sàdiques van fer -ells sí- processos constituents i revolucionaris durant la dècada dels 90 i els 2000. Almenys poder repartir terra i pa als camperols afamats, cessar la repressió, pacificar el país, les institucions, reconvertir la policia i l’exèrcit: fruit dels acords de Chalatenango a Chapultepec (1992), un altre Salvador era possible gràcies a la consciència i a la denúncia de veus com la teva, Romero, altaveu incòmode de les veus dels “no ningú”.
Unes altres Amèriques insurgien inèdites: la Nicaragua sandinista, l’Equador de Correa, la que ja fou revolució popular de Veneçuela, l’impressionant apoderament dels indígenes de Bolívia, la lluita contra la privatització de l’aigua dels qui sempre havien viscut a la muntanya, el Brasil de Lula…però com a Europa, com a Estats Units, els Salvini, els Trump, fan de mirall dels Bolsonaro, i moltes de les agendes de polítiques socials, del bé comú, de l’estat com a garant dels drets democràtics, van deixant pas a un fonamentalisme funest que prefereix el lucre abans que la vida humana i que grapeja el món per a ús i abús exclusiu.
Sant Romero d’Amèrica, ensenya’ns el camí de la llibertat, a tu que, en plena crisi social i política a El Salvador dels anys 70, et vas posar del costat dels camperols, dels malalts, de les famílies que agraïen cada matí el panís que podien torrar. El 24 de març del 1980, mentre feies missa a l’hospital, et va matar una bala dels esquadrons de la mort, els grups paramilitars d’extrema dreta que, aliats amb l’exèrcit governamental (FAES), començaven la guerra civil contra el poble. Un poble tip i fart de violència i fraus electorals que s’organitzava en guerrilla (FMLN) per frenar la impunitat dels militars. La Comissió de la Veritat de les Nacions Unides va determinar l’autoria de l’assassinat de Romero: un sicari i el cap dels esquadrons de la mort, juntament amb ARENA (el partit oficial), però els responsables no van ser duts mai a judici.
Recordo de llegir d’un cop i captivada la teva biografia l’any 2002 a l’Araguaia, a la biblioteca del centre pastoral del bisbe Casaldàliga. Les aigües quietes del riu Araguaia també parlen de màrtirs; el bisbe Pere prega per ells, amb ells i des d’ells des del mateix moment que va trepitjar la terra vermella el 1968 i va plantar cara als latifundistes i als pistolers. A Amèrica vaig aprendre que les vides se les enduu una bala de fam i d’abandó. Una bala i una altra i una altra que paga el qui té la terra; sí, un o dos de cada centenar.
Romero i Ellacuría a El Salvador, com Casaldàliga, el padre Joao Bosco, i el padre Jósimo al Brasil, juntament amb les agents de pastoral, les religioses, els joves i els voluntaris internacionals, que han convertit en pa de vida el seu gest acollidor, la seva tendresa, la seva llibertat d’acció. Van fer comunitat amb els pobres, amb els indígenes, amb les famílies atordides per tantes morts i desapareguts; van construir ekklesia i escoles, i van fer escola.
Romero, vas denunciar la violació repetida de drets humans al teu país i vas manifestar públicament la teva solidaritat cap a les víctimes de la violència política. El pastor va esdevenir anyell a l’altar mateix. Símbol eucarístic i sang vessada per amor i per a tots. Romero, avui 14 d’octubre del 2018, la teva memòria se celebra i és viva, perquè més de 7000 salvadorenys i milers de persones més d’altres països que han omplert la plaça de sant Pere, et reconeixen sant de Déu. El papa Francesc ho ha beneït, però ell -que també en sap, de persecucions i morts injustes-, actualitza el que no ha deixat de ser per al poble la teva vida: plenitud oferta perquè continuem resistint, denunciant, estimant, buscant la justícia i construint comunitat humana.
Transcric el poema que Pere Casaldàliga va fer quan Monsenyor Romero va ser assassinat el 24 de març del 1980:
San Romero de América, pastor y mártir
…Tu ofrecías el Pan
el Cuerpo Vivo
-el triturado cuerpo de tu Pueblo;
su derramada Sangre victoriosa
-la sangre campesina de Tu Pueblo en massacre…
…Estamos otra vez en Pie de Testimonio,
San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi impossible en esta Tierra en guerra,
Romero en flor morada de la Esperanza incòlume de todo el Continente,
Romero de la Pascua llatinoamericana!
Pobre pastor glorioso,
asesinado a sueldo,
a dólar,
a divisa;
como Jesús por orden del Imperio.
El Pueblo te hizo santo…
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.
Como un hermano herido
por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar solo en el Huerto.
Sabías tenir miedo, como un hombre en combate.
Pero sabías dar a tu palabra libre,
su timbre de campana!
Y supiste beber el doble cáliz
del altar y del Pueblo
con una sola mano consagrada al Servico.
…San Romero de América,
pastor y mártir nuestro:
nadie hará callar tu última Homilia!
Pere Casaldáliga, Sao Félix do Araguaia – Mato Grosso, Brasil (1980)
[Imatge extreta de Religión Digital]