Ni oblit... ni perdó?

Ni oblit… ni perdó?

Xavier CasanovasAquests dies, a Catalunya, són d’una tensió emocional molt forta. Fa un any d’uns fets,  els de l’1 d’octubre, que han marcat un abans i un després per a molta gent. Més enllà de les valoracions polítiques o jurídiques, de la seva legitimitat o conveniència, de les conseqüències que això ha tingut, hi ha una dimensió personal que té un pes molt gran i que val la pena d’aprofundir-hi.

Les ferides que va generar aquella jornada són moltes: primer les ferides físiques, algunes d’elles irreversibles; després, les ferides emocionals. I d’aquells fets ençà, elements com la presó de líders independentistes, l’estancament polític, la impossibilitat d’un horitzó de solucions clares, l’augment de la polarització, etc. fan que el ressentiment creixi, les ferides no vulguin tancar i la frustració, el dolor o la impotència es barregin en un tot difícil de pair. Potser per aquesta raó la proclama que més s’escolta entre manifestants aquests dies és aquesta: “Ni oblit, ni perdó”.

Certament no podem oblidar; de fet, tenim el deure de no fer-ho. Perquè és en l’oblit on es fonamenten les més grans injustícies de la historia. Una comunitat que recorda, que reconeix i fa present el seu camí de victòries i derrotes, d’encerts i errors, de promeses i traïcions és una comunitat que és capaç de créixer, acostant-se cada cop més al principi de realitat i no deixant-se enganyar. La memòria és doncs condició de possibilitat d’una societat madura.

Però, no perdonar? Pot ser aquest un desig legítim de qui vol construir un futur per una societat de pau i justícia? Perdonar no està a l’abast de tothom, els cristians diríem que és una gràcia. El que és ben segur és que no serem mai capaços de perdonar si ens neguem a fer-ho. Certament el perdó pot arribar quan s’ha fet justícia i també s’ha restituït allò que podia ser restituït. Hannah Arendt, en un magnífic text, conscient que les conseqüències de les nostres accions són molt sovint imprevisibles, apel·la al perdó com a l’únic recurs que la condició humana té per a poder agafar aire, començar de nou i no viure ostatges d’un passat que no ens deixi albirar noves oportunitats:

“(…) no tenemos ninguna posibilidad de deshacer lo que hemos hecho. Los procesos de la acción no son sólo impredecibles, son también irreversibles; no hay autor o fabricador que pueda deshacer, destruir, lo que ha hecho si no le gusta o cuando las consecuencias muestran ser desastrosas. Esta peculiar resistencia de la acción, aparentemente en oposición a la fragilidad de sus resultados, sería del todo insoportable si esta capacidad no tuviera algún remedio en su propio terreno.

La redención posible de esta desgracia de la irreversibilidad es la facultad de perdonar, (…): el perdón está ligado al pasado y sirve para deshacer lo que se ha hecho; (…). Sin ser perdonados, liberados de las consecuencias de la que hemos hecho, nuestra capacidad de actuar estaría, por así decirlo, confinada a un solo acto del que nunca podríamos recobrarnos; seríamos para siempre las víctimas de sus consecuencias, semejantes al aprendiz de brujo que carecía de la fórmula para romper el hechizo.”[1]

Potser no ens sentim capaços de perdonar a qui ens ha fet mal, a qui, en alguns casos, ha destrossat literalment la nostra vida. Però potser tenim el deure moral de desitjar aquest perdó. Almenys desitjar-lo. Que cadascú segueixi treballant des de la pau i la noviolència per allò que considera legítim, que no oblidem i puguem fer memòria dels greuges soferts, però fem-ho, si ens és possible, amb el desig d’algun dia poder perdonar.

***

[1] Hannah Arendt. “Labor, trabajo y acción. Una conferencia” (1957).

Imatge extreta de: Twitter

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.