Pederàstia: no n'hi ha prou amb demanar perdó

Pederàstia: no n’hi ha prou amb demanar perdó

Jaume Flaquer.Sabent que molts crims contra la humanitat, invasions i genocidis en la història no han produït ni un sol lament en els seus actors, és d’entrada lloable que l’Església sigui capaç de demanar perdó pel gravíssim mal que ha causat a milers de nens a través de qui més haurien d’haver-los protegit.

Però una petició de perdó només és sincera si 1) l’individu o la institució es reconeix en tal fracàs i col·lapse que li fa afirmar: “sóc culpable i no sé com posar-hi remei” (com un violador que digués: “millor que em tanquin i no em deixin sortir perquè l’ansietat és més fort que jo”), o si 2) l’individu o la institució decideixen posar tot el seu afany a posar els mitjans perquè no torni a passar. No n’hi ha prou amb dir “quan rebem alguna denúncia actuarem segons els nous protocols”. És necessari que en l’Església ens preguntem seriosament què ens ha passat, per què tal amplitud del fenomen (Irlanda, Boston, Xile, Pennsilvània, Austràlia …) i quins són tots els factors que han influït. Hauríem de veure una Església proactiva que organitzés un Congrés internacional i diversos seminaris per analitzar tots els vessants del problema, acabant amb un Sínode de bisbes per prendre decisions concretes. És veritat que des del minut un en què Benet XVI va arribar al pontificat s’ha avançat molt, i que l’actual Papa Francesc ha aplicat una tolerància zero, però per respecte a les víctimes hauríem d’anar a l’arrel del problema i veure de quina manera el clericalisme ha participat en aquest mal, i si ha preferit salvar-se com a “casta” abans d’afrontar la seva pròpia realitat.

L’instint d’autoprotecció que té tota institució ha estat decisiu en aquest cas, on ha passat per davant el silenci per salvar l'”honor” públic davant del bé de la víctima. A més, la relació paterno-filial entre el bisbe i els seus sacerdots, diferent al d’un contractant i un empleat, ha portat en molts casos a ser erròniament indulgent amb el criminal (com en els casos d’aquests constants trasllats de parròquia). Cal afegir, a més, que el fet que el sacerdoci sigui “per sempre” i que el procés d’expulsió d’un religiós o la reducció a l’estat laïcal d’un sacerdot sigui tan complex, ha portat de vegades a no afrontar de cara al problema. Ni uns s’han atrevit a abandonar-lo abans de produir tant malament ni els altres a expulsar-los.

Per la seva banda, la relació d’amistat entre els sacerdots ha provocat sovint una dificultat afegida per creure a la víctima per sobre d’aquest company que creies conèixer, o fins i tot un “no voler creure” per la monstruositat del que els testimonis van aportant.

Tampoc el perdó és suficient si no s’investiga si en una Església amb celibat voluntari les proporcions del problema serien molt menors. Davant d’això, convé recordar que molts dels abusos es donen en el marc familiar, i que, d’altra banda, el celibat per se no és causa -ni pot ser justificació- ni de l’atracció sexual cap als menors ni de l’abús.

Però sí que és veritat que alguns homes amb profunds problemes relacionals busquen de vegades el sacerdoci com una sortida “digna” a la seva incapacitat de compartir la vida amb ningú. Si alguns tipus de pederastes poden formar part d’aquest grup, una Església de sacerdots majoritàriament casats reduiria el seu atractiu per part d’aquest col·lectiu.

En qualsevol cas, la selecció en els seminaris i en la vida religiosa dels candidats al sacerdoci no sempre ha estat prou rigorosa ni amb els criteris adequats per a aquest gran problema.

No hi ha dubte que qui comet abusos ha de ser també acollit amb misericòrdia i ser acompanyat en el seu trastorn. Però l’Església com a institució no ha d’oblidar que la seva prioritat han de ser sempre les víctimes i que l’acollida del delinqüent no és contrària a la presa de mesures efectives perquè no pugui produir-se una víctima més.

En conclusió, l’Església se sosté per la gran santedat que hi ha en ella i per les milers d’històries de petits sants i santes que donen les seves vides en racons on cap altra llum dóna una mica d’esperança, però per coherència amb l’Evangeli cal donar una resposta a aquestes altres víctimes que no són produïdes per ningú més que per nosaltres mateixos.

Imagen extraída de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.