Les presons no funcionen

Les presons no funcionen

Miriam CarmonaLa Coordinadora Contra la Marginació de Cornellà porta 32 anys donant suport a persones preses i als seus familiars, durant aquests anys hi han passat moltes persones; unes passen per aquí com a voluntàries, altres com a familiars, i altres com a persones que estan o han estat preses. La Coordinadora, en realitat, són les històries d’aquestes persones preses, de les seves mares, pares, germans/es, que lluiten i que intenten sobreviure a l’hostil món carcerari.

Diem que la presó és un medi hostil perquè, per començar, et separen del teu context, trenques amb el teu projecte vital: llar, família, treball, rutines… Un cop ets dins, les infraestructures segueixen incrementant aquesta sensació: murs, enreixats, càmeres, persones amb uniforme que et controlen, espais monocromàtics… Allà dins ets considerat com una persona perillosa i inadaptada, per tant, el que preval en l’ambient és la desconfiança. D’una banda, la desconfiança bidireccional entre pres-institució penitenciària es fa evident per escorcolls, deteccions de metalls, reixes, cel·les d’aïllament, registres… però també és molt latent la desconfiança entre les persones preses, on la solidaritat entre elles no és la norma.

“Un any a la presó són 365 vegades el mateix dia”. Amb aquesta cita de Jesús Valverde sintetitzem la monotonia de la vida a la presó, on tot està controlat, res no canvia i cada dia és una repetició de l’anterior. En viure en aquest medi tan solitari i amb estricte control, la seva manera de reaccionar davant d’aquesta injustícia és antagònica: o bé submissió, o bé rebel·lió davant la institució.

El sistema penitenciari es basa únicament en la conducta del mateix individu, deixant de banda les causes socials, econòmiques i culturals que provoquen la conducta delictiva. S’ha de tenir en compte les circumstàncies que han portat la persona a cometre els actes, i mitjançant la seva responsabilització, treballar en la rehabilitació.

No es tracta que les persones s’adaptin a una societat per força, ni que es converteixin en “ramat”, sinó que deixin de banda el seu comportament autodestructiu, que al cap i a la fi a qui més mal fa és a ells mateixos. Es tracta d’acompanyar les persones perquè trobin un lloc en la societat, una motivació per a la integració, i proporcionar-los les eines i recursos per a això, respectant sempre la seva autonomia i capacitat de decisió.

El comportament delictiu és un indicador sociocultural, un problema estructural, i no únicament de la personalitat individual. Aquesta concepció fa que la societat quedi exculpada de tota responsabilitat, i aposti pel càstig en comptes de per la prevenció i igualtat d’accés als recursos i serveis.

Això és el que hem viscut durant aquests 30 anys, i per això he titulat aquest article amb el nostre posicionament davant de les presons: “LES PRESONS NO FUNCIONEN”.

Considerem que la presó és un fracàs com a institució que se suposa rehabilitadora, tal com reflecteix l’article 25.2 CE (“Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social…”), exposat sobre les entrades de la presó, almenys de les presons catalanes.

Per què pensem que el sistema penitenciari no rehabilita, i per tant, no funciona?

– Pràctica punitiu-premial, es basa en la consecució de beneficis a partir de bon comportament i adaptació a les normes funcionals de presó. Per tant, aquesta pràctica no fomenta el canvi per voluntat pròpia, sinó com una estratègia per adaptar-se a l’entorn i per aconseguir beneficis penitenciaris. No es treballa la motivació al canvi, per tant, quan les persones empresonades estiguin en llibertat i no obtinguin beneficis pels seus comportaments ni els mantinguin, no podrem afirmar que s’ha treballat per la seva reinserció social.

– “Educar per a la llibertat des de la no llibertat”: És contradictori el voler reeducar algú per viure en societat tancant-lo i aïllant-lo d’aquesta, a la qual retornarà un cop finalitzada la seva condemna. Hem de tenir en compte que la presó té les seves pròpies maneres de funcionar: la forma d’accés al treball, a la sanitat, a l’ensenyament i educació, a la vida familiar, a la sexualitat… Llavors, per què després sabran funcionar amb les normes socials que tenim els que vivim en llibertat, quan n’usen d’altres?

– L’empresonament comporta una sèrie de conseqüències, que són intrínseques a la privació de llibertat, això rep el nom de presonització, que consisteix en la manca de presa de decisions, la dificultat per assumir responsabilitats, la disminució de l’autoestima, alteracions de l’estat d’ànim, desconfiança, desaprenentatge d’habilitats socials i laborals… i moltes altres, que dificulten l’adaptació a l’exterior. Així la presó, en no poques ocasions, provoca un efecte contrari reproduint les desigualtats socials i la marginació.

Com a reflexió final, crec que no hi ha millor frase que sintetitzi tot l’escrit, i és de la mà de Jesús Valverde: “He conegut moltes persones que han tirat endavant malgrat la presó, però no n’he conegut cap que hagi tirat endavant gràcies a la presó”.

cárceles

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.