«Vaig ser estranger i em vàreu acollir»

«Vaig ser estranger i em vàreu acollir»

Ramiro PàmpolsTinc dos desitjos que m’agradaria que poguessin ser realitat, amb motiu de la nostra acollida a les persones que arriben a casa nostra en busca de refugi, asil, o simplement per sobreviure.

El primer i més fort és que, en igualtat de condicions, siguin les famílies o persones més vulnerables, o més necessitades d’ajut immediat, les que ocupin el primer lloc a l’hora de ser ateses.

Entenc que tothom necessita ser acollit i hi té dret, però hi ha situacions familiars o personals per les que aquesta necessitat d’acollida es fa més evident.

Ho dic en veure els grups humans instal·lats al llarg de les tanques de filferro o caminant per sendes que no s’acaben mai, mentre busquen algun forat que els permeti travessar la frontera desitjada. Em colpeix veure com introdueixen els seus infants per filats trencats inversemblants i cerquen a la fi ser ells mateixos els qui fan el miracle de traspassar el mur físic, més enllà del qual s’endevina poder viure com a éssers humans. Les concertines de Ceuta i Melilla en són l’exemple paradigmàtic.

Poso l’accent sobre aquestes imatges al costat d’altres que permeten a persones més dotades de mitjans econòmics i/o culturals, per a les que tot i ser dures també per a elles les condicions per arribar a bon port, no ho són en la mateixa mesura que afecten les persones i famílies que he descrit… Angoixa pensar en dues classes de “rebutjables”: els qui ho són radicalment, sense cap matís, i altres que pels seus estudis o coneixement de llengües, tenen la capacitat de fer-se entendre i sortir-se’n millor…

Ho deixo com un interrogant a resoldre de la manera més raonable, tot i que el més “raonable” sigui resoldre-ho bé per a tothom!

El segon desig pot semblar utòpic a primera vista, encara que ben mirat, seria la manera de col·laborar a resoldre amb el pas del temps el problema de les grans migracions…

Parlo de quin ha de ser el nostre acompanyament als refugiats i migrants que arriben a casa nostra. Dit d’una manera clara: com contribuir mentre són amb nosaltres compartint llar i alimentació, perquè adquireixin una sensibilitat social i ciutadana que els permeti ser agents de canvi, m’atreveixo a dir de canvi “polític”, si en algun moment decideixen tornar al seu país.

Seria, potser, la contrapartida a una mena de “fuga de cervells” i de “braços joves”, que poden tenir la capacitat d’empènyer el seu país d’origen cap a transformacions que resolguin la pobresa endèmica que els té atrapats.

La primera gran lliçó que reben és la saviesa que dóna el sofriment, els reptes a superar, la creativitat de què hauran de dotar-se per a sortir ben parats d’uns temps difícils, com són els de l’asil, el refugi i la nova pobresa a combatre.

Amb tot això vull dir que no n’hi ha prou d’acollir unes persones a casa nostra, ser afectuosos amb elles, etc., sinó que cal sentir-nos d’alguna manera responsables de facilitar-los que es vagin dotant de coneixements i experiències que els “marquin” positivament. Que arribin a apreciar de debò algunes pràctiques de democràcia que, traduïdes al seu entorn humà i cultural, els seran d’un ajut preciós a l’hora de millorar, i  inclús canviar, realitats del seu país. Aquest “somni” és prou motivador com per  ajudar-nos mútuament a anar més enllà d’un profit  personal, i adquirir a través de converses, propostes senzilles, desafiaments apassionats…, una ciutadania nova, una voluntat democràtica incipient, un desig de recerca del bé comú per als milions d’éssers humans que continuen esperant que els qui van “marxar” els ho tornin, com a resposta als sacrificis fets comunitàriament quan varen acomiadar-se de  nit vora una barca, o en mig d’un camí infinit i arriscat, amb una abraçada que mai ha estat oblidada.

refugio

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.